En una societat que lluita dia a dia per profunditzar en el seu coneixement sobre l'univers, la nanotecnologia, les matemàtiques, la física, la musica, la pintura, la literatura, és facilment oblidable el fet que s'ha de comprendre i analitzar de forma primordial: el de la realitat.
En un món massa ocupat per fixar-se en el més enllà i no pas en ell mateix, la vida i la mort, principis bàsics de la nostra existència, són ignorats sistemàticament per la "rao" humana.
-Si volem viure la vida amb plenitut, cal que comencem a entendre-la de forma total i absoluta, i no pas parcial, com hen anat fens fins ara. - dic jo.
-Quina importància té aprofundir en el nostra coneixement sobre la realitat, la vida i la mort si, de totes maneres, això no canviarà res?
-No canviarà, en efecte, la realitat mateixa. Però sí que pot alterar de manera substancial la nostra vida, i sempre a millor.
-Com és això? No ho entenc.
-Pocs són els éssers humans que aconsegueixen comprendre de forma definitiva per què són aquí i què els passarà després. Aquest buit de coneixement, enmig d'una societat que tot ho necessita saber, és extremadament perillós. De fet, la mort (i els efectes que aquesta té sobre la vida) han sigut utilitzats de forma reiterada per certs grups de poder per controlar el poble.
-Parles de la esglèsia?
-Parlo de la esglèsia o de qualsevol equivalent. La humanitat en conjunt no és capaç de veure la simplíssima resposta que s'amaga rere la mort i aquest buit és aprofitat per nombrosos grups per dominar-la. Qualsevol religió és una eina que es fa servir per sotmetre a un grup humà concret.
-Què hi ha, doncs, després de la mort?
-És ben simple. Segons l'ampliament conegut Albert Einstein, la materia i la energia no es creen en cap moment determinat, ni tampoc es destrueixen: només es transformen. La energia pot convertir-se en materia, i viceversa, però mai cap de les dues pot arribar a esvaïr-se. Quina conclussió en podem treure, d'això?
-Que la nostra materia sempre ha existit?
-En efecte. Amb "sempre" ens hem de referir a "des del Big Bang", ja que aquest esdeveniment és el punt de partida d'absolutament tot. Abans del Big Bang no existien ni espai, ni temps; no hi havia res. Després d'aquesta impresionant explossió, va començar la nostra existència, fins a dia d'avui i fins que l'Univers desaparegui, si és que finalment ho fa (queda per comprovar si la densitat total de la materia de l'univers és inferior, igual o superior a la densitat crítica. No sabem encara si la gravetat pot fer contraure de nou a l'univers).
-Així doncs, nosaltres vem ser creats fa més de 5.000 milions d'anys, i hem existit des d'aleshores?
-En efecte; aquesta és la deducció lògica si seguim les lleis que ha elaborat la física fins a dia d'avui.
-Però jo no recordo res abans d'aquesta vida...
-El nostre error fonamental a l'hora d'intentar comprendre la vida i la mort és deduir que la nostra existencia es limita a PENSAR. Error enorme: abans d'ésser humans, ja erem quelcom. Energia, àtoms, materia. Part d'altres animals, vegetals, de l'univers Ara creiem que, si no som capaços d'actuar de forma racional, no som res. Però de fet, nosaltres som els únics éssers capaços de pensar, de raonar, de fer servir la dialèctica.
-M'estàs dient, llavors, que la mort és un retorn al nostre estat normal?
-No és ben bé això. Els humans estem formats per àtoms, i tenim energia. Som materia. Aquesta materia es pot convertir en energia, i la nostra energia actual en materia. És una cosa molt enrebessada. De fet, quan anem al vàter, ja deixem anar una part de nosaltres. O quan tenim un fill. Hem d'aprendre a relativitzar la existencia.
-No estarem treient-li importància a un tema que, de fet, en té molta? Jo tinc por de patir després de la mort!
-No, de cap manera. Com ja he dit, nosaltres -d'una manera o una altre- existim des del Big Bang. D'això fa mils de milions d'anys tot i que, de fet, només fa unes quantes dècades que vivim com a éssers humans. Recordes res dels altres mils de milions d'anys que has, de facto, existit?
-Doncs...no. Només recordo coses de fa uns anys.
-La mort és un retorn a això. A no recordar, no pensar. El que havies fet els mils de milions d'anys anteriors a la teva existència actual, ho tornaràs a fer. No és més que això.
-Així doncs, puc deixar de tenir por a la mort?
-No deixaràs mai de tenir por a la mort. Fins i tot jo la tindré, o el més savi dels filòsofs. Inclus el més convençut dels físics, conscient de tot això que acabo de dir, estarà espantat quan s'hagi de morir. Tot això és degut a que la por a la mort té un orígen i una explicació biològiques i, per tant, no es pot evitar. Però el fet d'acceptar la mort, d'una vegada, com el que és (com el que sempre hem sapigut que és) ens ajudarà a canviar la nostra vida i a aprofitar-la millor.
-Però...i si en realitat té rao el cristianisme, i després hi ha un infern?
-I si té rao l'islam? I si té rao el judaisme? I si eren els habitants de la Grecia clàssica, els qui havien encertat? Si es dóna alguna d'aquestes situacions, estarem molt apretats a l'infern.
divendres, 16 d’octubre del 2009
divendres, 9 d’octubre del 2009
El socialisme del segle XXI
Em seria impossible fer un recompte de les vegades que he sentit a dir que el comunisme "és una ideologia acabada" i/o "totalment desastrosa", o inclus que és "molt maco en la teoria, però tot al contrari a la practica", entres moltes altres coses.
Quan escolto alguna d'aquestes frases, no puc evitar dir al meu interlocutor que està equivocat, que no es pot associar una experiencia històrica amb la teoria en sí, perquè és un error enorme.
La aplicació, o més aviat les aplicacions, que s'han fet des del 1871 del comunisme han sigut moltes i molt variades. Des del socialisme auto-organitzat i extremadament descentralitzat de la Republica Soviètica de Baviera o de la Russia socialista (1917-22), passant per l'estalinisme de la Unió Soviètica (1922-92), el maoísme de la Republica Popular Xinesa (1949-actualitat) o la socialització parcial de la Bielorrusia post-soviètica, per possar uns pocs exemples.
Com podeu veure, el comunisme es pot aplicar d'un munt de maneres diferents. No és pas una teoria homogenea, sinó tot el contrari.
Així doncs, per poder construir el socialisme del segle XXI, el sistema polític i econòmic darrer, cal que tornem al marxisme-leninisme pur i l'adaptem al context actual i diferent de cada país; cal que descobrim que es va fer malament a la URSS estalinista o a la RP Xinesa maoísta, i cal que tornem a començar.
De cap de les maneres podem rendir-nos i acceptar el capitalisme com el "mal menor", ni molt menys podem o hem de crear noves formes de socialisme, senzillament perquè el socialisme perfecte ja està creat, va ser formulat per Marx, Engels i Lenin, i només cal que se l'adapti al segle XXI i a la situació particular de cada país.
Hem de superar la deformació que el socialisme va experimentar a la Unió Soviètica i als països del seu camp d'influencia, com la Republica Democràtica Alemanya. Hem d'esborrar de les nostres ments la mala aplicació de la teoria marxista al Vietnam o Cambotja i, acte seguit, cal que tornem a començar de nou.
Per fer això, el primer que cal fer és analitzar els punts principals que van diferir de la teoria marxista original en la seva aplicació a la URSS o a la RP Xinesa. Hem de tornar als origens.
La societat capitalista en la que vivim no deixa espai a la veritat, i distorsiona constantment la realitat sobre la teoria socialista, ja sigui a l'escola, al carrer, a la televisió o a internet. Els ciutadans i les ciutadanes de Catalunya, d'Europa i del món occidental en general no tenen gairebé cap coneixement sobre què és el socialisme, perquè aquesta mena de coses no tenen cabuda en una societat en la que els interessos van abans que res. I ara interessa mantenir la societat de consum, sembla ser.
Així doncs, aquells que estan interessats en sapiguer la veritat sobre la ideología socialista, han de recorrer a internet.
Jo, tot i ser conscient de la no molt alta activitat que té el meu blog en quant a nombre de visites, espero que l'escrit que deixo aquí serveixi algun dia d'il·lustració per algun ciutadà desitjós de coneixements.
L'article està fet com a resum. Resum de què és el comunisme, on es va aplicar, com, quan i per què, i també sobre què podem fer per tornar als origens i per què és necessari fer-ho. Potser és una mica llarg, però esque hi ha massa coses que se'ns amaguen, i són coses que cal explicar.
Jo no sóc un expert en economía. Tampoc en política, ni en història. De fet, només soc un ciutadà que ha obert els ulls i s'ha informat, i ara vol compartir la informació recol·lectada durant mesos i posteriorment enmagatzemada al seu cervell, d'on necessita sortir per tenir alguna utilitat.
Bé, no m'allargaré més. Som-hi.
EL COMUNISME: UNA IDEA EN CONSTRUCCIÓ
El socialisme, que d'ara en endavant anomenaré comunisme, ja que m'agrada dir les coses pel seu nom, és una teoria relativament jove, i encara imperfecte.
Tots sabem que de la teoria inicial a la aplicació perfecte, si és que això existeix, hi ha un bon tros, i cal temps per arribar-hi.
Sembla ser que avui ens volen vendre que el capitalisme va ser una ideologia que va sorgir de cop i volta, va triomfar, i ara s'ha de mantenir per saecula saeculorum. Però no és així. Abans d'arribar al capitalisme d'ara (que, per cert, també té grans diferencies, o sinó mireu el neolliberalisme americà i la socialdemocràcia europea), es va tenir que passar per un munt de periodes de prova...entre els quals n'hi va haver de molt desgraciats i esgarrifosos.
Sí, senyors. La aplicació del comunisme a Russia, des del 1917, i al conjunt de la Unió Soviètica des del 1922, va ser el primer gran intent de provar la teoria en tot un pais. Abans ja hi havia hagut intents més petits, locals, com la Comuna de Paris o la RS de Baviera, per no esmentar d'altres. Però res tan gran.
Crec que no cal recordar que l'intent comunista de la URSS va ser un desastre. Prova d'això és que avui en dia ja no existeix.
Però potser seria convenient fer memoria als qui avui en dia s'atreveixen a recordar hora sí i hora també que "la URSS va fallar" que el capitalisme va fallar també un munt de cops abans de poder ser aplicat definitivament. I va passar per moltes etapes diferents, algunes d'elles fosques, com ja he dit.
Només hem de tirar enrere, cap al 1789, quan es va donar la famosa revolució francesa. Un parell d'anys més tard es va proclamar la I Republica, que als propis francesos no va agradar gaire...ja que la seva característica més destacada va ser el terror.
O què me'n diuen de la maravellosa "democracia" que governa els Estats Units d'Amèrica des de l'any de la seva creació? Des del primer moment es van possar a conquerir territoris, a comerciar amb esclaus, a explotar al poble.
I que n'hem de pensar, de les duríssimes condicions polítiques i socials dels països europeus durant la Primera Revolució Industrial? Aquelles condicions avui en dia serien inacceptables...però va caldre passar-hi per arribar al capitalisme actual.
I amb el comunisme, igual. Va haver-hi un intent, que va resultar fallit, però se n'ha d'extreure conclusions, arreglar els problemes que van sorgir arrel de la seva aplicació i cal començar de nou. Rendir-se seria una bajanada, en aquesta situació.
Tornem als inicis de la teoria marxista. Podem establir, com a data inicial, el 1848, any en el que es va publicar el Manifest Comunista, elaborat per Marx i Engels.
Es tracta d'un text amb una importancia enorme, car en ell van quedar escrits els fonaments del marxisme, i per tant del veritable comunisme, el que està destinat a triomfar. Allà es va aclarir què era el comunisme, com es tenia que dur a terme la revolució, què s'havia d'instaurar després i quin era l'objectiu final de tot plegat.
Així doncs, al 1848, fa 161 anys, vem poder ser conscients de manera definitiva de quin era l'objectiu dels treballadors, i la unica manera de viure la vida d'una forma justa: alliberar-se de les cadenes del treball assalariat, a través de la revolució violenta i el posterior establiment de la democracia popular, que havia de dur, finalment, a la societat socialista.
Tot i així, no es va poder aclarir de cap de les maneres com tenia que ser, realment, la democracia popular, o dictadura del proletariat, o en definitiva la institució que s'havia d'establir després de la revolució violenta duta a terme pel proletariat. Senzillament perque la teoria no sempre pot tenir-ho tot clar i/o correcte. A vegades cal esperar a la pràctica per veure com va això o com va allò, o per comprovar si una cosa és correcte o cal millorar-la. Empirisme pur i dur.
Així doncs, van haver de transcorrer uns quants anys perque els comunistes poguessin presenciar una revolució socialista de debò i l'establiment "del que havia de venir després".
Tot això va passar al 1871, a Paris, sota l'atenta mirada de Karl Marx, qui va analitzar tots els succesos i en va extreure les conclussions oportunes.
En efecte: a partir de la fallida, però impressionant, experiencia de la Comuna de Paris, Marx va poder deixar escrit com havia de ser la democracia popular, o dictadura del proletariat, o periode de transició cap a la definitiva societat socialista.
Fem una reculada en el temps i vegem que va passar a la capital francesa l'any 1871:
Al 1870 els prussians havien guanyat de forma definitiva a l'Imperi de Napoleó III, qui havia sigut derrotat a la batalla de Sedan.
Després de la victoria de Prússia, es va proclamar la III Republica francesa. Tot i així, els prussians no es van quedar contents i van seguir avançant, fins a la capital, on es van instal·lar.
L'assetjamant prussià a la capital i la insostenible explotació del proletariat que es donava a la III Republica (recordem que fins i tot la més democràtica de les republiques és una institució que té com a unic fi la explotació de la classe treballadora, més tard veurem per què), van acabar duent als obrers de Paris a revoltar-se.
L'Exèrcit francès va ser expulsat de la capital, al igual que el prussià, i tots els homes capaços d'empunyar un arma van ésser integrats en les files de la Guardia Nacional.
Els canons de Montmartre van ser requisats. Els sous de tots els funcionaris de Paris es van reduir, de forma que estiguessin igualats als de qualsevol obrer del pais. Els jutges van perdre la seva irrevocabilitat i van passar a ésser escollits pel poble. L'Exèrcit i la policia, eines de repressió de l'estat burgès, van desaparèixer, siguent substituits per la Guardia Nacional, que estava integrada per tots els homes de Paris, com ja he dit. Es va separar l'esglèsia de les escoles, de la administració. Es van dur a terme tota mena de mesures encaminades a millorar la situació social de la població (com la gratuïtat dels llibres escolars que es va establir en alguns 'arrondissements').
Tot això, recordem-ho de nou, sota l'atenta mirada de Marx.
La Comuna va ser vençuda després de lluitar heroicament durant un curt periode de temps i, un cop acabada, Marx la va poder analitzar, valorant les coses bones i les dolentes i aclarint d'una vegada per totes com havia de ser la dictadura del proletariat.
Abans que res, cal dir que, dins dels errors de la Comuna de Paris destaca el de no haver acabat del tot amb la democracia burgesa. En part perque encara romania el record de la I Republica, i les seves execucions probablement. Per això es varen conservar les eleccions i les institucions propies de la democracia anteriorment esmentada, i no es va avançar del tot cap a la democracia del poble, en aquest sentit, ni tampoc es va dur a terme cap actitut realment radical. Tot es va fer dins del marc de la legalitat burgesa.
Però bé, Marx va establir, com recorda Lenin en el seu maravellós llibre "L'Estat i la Revolució", una serie de punts que serien indispensables per convertir la democracia burgesa en popular, després de la revolució violenta del proletariat, a qualsevol pais:
a) L'Estat és fruit de la contradicció i lluita entre les classes de la nostra societat. Una minoria privilegiada (la burgesia) té la propietat dels mitjans de producció i comunicació. Per acabar amb la lluita de classes, la minoria privilegiada va crear l'estat, amb la finalitat d'impossar la seva voluntat sobre la classe oprimida (proletariat). Cal acabar amb l'Estat tal i com l'entenem avui en dia, ja que és l'eina de la que es serveix la burgesia per explotar al poble. En el lloc de l'Estat no ha de romandre-hi un buit, sinó que s'ha de substituir per un altre mena d'Estat...el dels treballadors.
b) L'Exèrcit i la policia són instruments al servei de l'elit explotadora, que els utilitza per reprimir a la classe treballadora. En una societat capitalista, el poble no pot exercir les funcions d'exèrcit i de policia (per això avui en dia això ens sembla tan utòpic), perquè les classes aprofitarien la tenença d'armes per lluitar entre elles (com, de fet, ja va passar a la II Republica espanyola...). De totes maneres, quan ja s'ha dut a terme la revolució comunista, l'exèrcit i la policia poden desaparèixer, i el seu lloc és ocupat pel propi poble (com ja va passar a la Comuna, on tots els homes capaços de dur un arma van ser integrats en la Guardia Nacional).
c) La administració no ha de crear una xarxa de funcionaris que actuin com una elit privilegiada. Al contrari. Els funcionaris han de tenir un càrrec revocable en tot moment, i han de rebre el mateix sou que qualsevol obrer.
d) La esglèsia és una institució al servei de la oligarquía. És més: ella mateixa forma part de la oligarquía. Ha de desaparèixer o, com a mínim, estar separada de l'Estat i alhora controlada -sotmesa a- per aquest. No ha d'existir la escola religiosa, ni la possibilitat d'estudiar religió a les escoles publiques. L'Estat no ha de ser aconfesional, sinó laic.
e) S'ha d'abolir el parlamentarisme. Als Parlaments, o qualsevol equivalent, els polítics només hi van a xerrar per enganyar al poble. Com deia Lenin, quan els polítics van al parlament, ja ho tenen tot absolutament parlat. És a dir, quan comença una sessió, els partits polítics ja han acordat els seus vots, i tots els escons saben que fer. Per això, al Parlament -o equivalent- només s'hi va a parlar per enganyar al poble i guanyar vots. És una institució inutil (bé, de fet es util...però pels explotadors), i ha de desapareixer, i amb ell els privilegis dels parlamentaris. Però (MOLT IMPORTANT): amb la desaparició del parlamentarisme, no s'esvaeix la democracia!! Al contrari, s'ha de substituir per una representativitat de la població molt més propera (a través de les assamblees de barri, o dels consells obrers, per exemple). Us posaré un exemple de com funciona la representació del poble a una democracia popular: a Cuba, per exemple, La Asamblea Nacional del Poder Popular, només es reuneix uns cops a l'any. Per què? Perque no té necessitat de xerrar tant, ja que no ha d'engatusar al poble. El que fa és redactar lleis, els membres de la Asamblea aporten el seu gra de sorra, i després les lleis són portades a les universitats del país i als barris, perquè la gent directament digui que li sembla bé i que no. Al cap d'un temps es fa una sessió de la Asamblea on es voten totes les lleis, ja acordades pels membres i també per la població...resultat: sempre s'aproven per unanimitat. Res de parlar, res d'enganyar. Només redactar lleis, debatre-les (també amb la població) i aprovar-les totes de cop. Fàcil, eh?
f) El poder judicial ha d'estar totalment subordinat als interessos de la classe treballadora, i no pas de la burgesia, com passa avui en dia. Als estats capitalistes del món, la justicia s'utilitza per reprimir al poble (i també, per tant, als moviments comunistes, com passa a la Republica Txeca o a Polònia). Els jutges han de ser escollits per ciutadans, i no per partits polítics.
g) La partitocracia ha de desaparèixer. Les eleccions, amb les seves corresponents campanyes electorals, no són més que una despesa futil de diner i de temps, en la que es manipula al poble amb paraules, eslogans, mitins, cartells, videos...i guanya qui més diners té. A l'Estat socialista, només hi pot existir un partit, el comunista, que no té un paper nominal, sinó testimonial. El partit és l'estat, però no participa en les eleccions, a les que es pot presentar qualsevol ciutadà, tingui la professió que tingui, i estigui o no apuntat al partit. A les eleccions a les assamblees del barri, poble, etc., no es voten programes polítics, o partits, o campanyes, sinó idees de persones particulars, a mà alçada.
h) La propietat dels mitjans de producció i comunicació ha de passar a mans de la classe obrera, que els ha de fer servir en benefici de la societat en el seu conjunt.
i) S'han de col·lectivitzar les terres, que passaran a ser propietat del Partit, del proletariat, de l'Estat.
Així doncs, aquests són els punts bàsics per construir "el que ha de venir" després de la revolució comunista. La "democracia", tal i com la coneixem avui en dia, ha de ser immediatament substituida per una nova estructura política que ha de tenir, com a mínim, les característiques que acabo d'esmentar.
EL QUE VA SUCCEIR A LA UNIÓ SOVIÈTICA
La revolució russa de 1917 es va donar en un context molt peculiar, ja que, en principi, el comunisme és el sistema polític, econòmic i social que ve després del capitalisme.
Però no va ser aquest el cas: la Rússia de 1917 era més aviat un pais agrari, en la que sobrevivia encara el règim feudal. Estava governat per una èlit aristocràtica (això és, l'emperador, l'esglèsia ortodoxa i els nobles), i la industrialització només havia començat, parcialment, a Sant Petersburg (Petrograd, en aquell llavors) i a Moscú.
La revolució en aquest pais agrari, doncs, es va poder dur a terme gràcies a la adaptació teoria del marxisme el·laborada per Vladimir Illich Lenin (marxisme-leninisme) i també gràcies a la voluntat i a la capacitat de direcció dels obrers dels centres industrials de Petrograd i Moscú.
La revolució, com tots sabem, va triomfar, i Rússia es va convertir en un país comunista, que immediatament es va trobar submergit en una guerra civil, amb una economia precaria i en un context poc afortunat, amb la Primera Guerra Mundial encara en marxa.
El primer sistema econòmic que es va aplicar a la Rússia socialista, va ser l'anomenat comunisme de guerra; un sistema realment dur, poc comunista, tot i el nom, i amb tota seguretat sorgit degut a la situació bèl·lica que vivia el país.
Un cop acabada la Guerra Civil, al 1922, i arrel de les protestes de nombrosos sectors de la població -entre els quals hi havia fidels bolxevics descontents per la duresa del sistema econòmic imperant-, Lenin va substituir el comunisme de guerra per la "Nova Política Econòmica (NPE)", que recorda molt a la obertura parcial de la economia que es va donar a la Republica Popular Xinesa a finals dels anys '70.
En efecte. Lenin va instaurar a Rússia un socialisme de mercat, que permitia la existencia d'un mercat local i de la propietat privada dels excedents agricoles, que eren venuts en aquest.
Així doncs, als inicis, Rússia semblava adaptar-se bé al comunisme. La política s'organitzava des de la base, a través dels consells obrers (soviets), la economia estava estructurada temporalment dins de l'anomenat socialisme de mercat, mentres es preparava el primer Pla Quinquenal, i les relacions diplomatiques de Rússia -i immediatament de la URSS- s'anaven estabilitzant.
Tot el problema va començar quan, a partir de 1928, Iosif Stalin va pujar al poder, després d'una hàbil (tot s'ha de dir) política per aconseguir el poder. Aquesta va consistir en la col·locació, des del seu càrrec de Secretari General del Partit Comunista de la Unió Soviètica (PCUS) d'elements que li eren favorables, i al divisió dels seus enemics per tal de guanyar-los un per un.
No tinc intenció d'allargar gaire més això, així que em saltaré el tema de la pujada al poder d'Stalin, i aniré a l'important: la seva política.
El periode en el que Stalin va ésser al poder (estalinisme), va estar marcat per un fortíssim creixement econòmic, com molts s'han encarregat de recordar. El que passa és que aquest creixement econòmic ni va mantenir-se fidel als principis del marxisme, ni va ésser uniforme, ni va traduir-se en una qualitat de vida millor de la població.
La ideología marxista (o més aviat, marxista-leninista) va ser fortament destrossada, humillada i revisada durant el periode en el que Stalin va dirigir la Unió Soviètica, això és, des del 1928 fins al 1953.
Anem per parts. La teoría de Marx estableix que, si bé el Partit Comunista ha de ser el "guia" de la Revolució i després de la democracia popular, aquest ha de ser controlat pels obrers, en aliança amb els camperols.
Però no va ser aquest el cas a la URSS, ja que amb el temps es va anar formant una complicada burocracia que, lluny d'acabar amb les classes socials, en va crear una de nova: nomenklatura.
La aparició d'aquesta nova classe social, formada pels membres del PCUS encarregats de "dirigir" el país, explica en part la caiguda del règim soviètic, i per tant cal que li dediquem una atenció especial.
El Partit Comunista ha de dirigir, en efecte, la revolució i el projecte posterior a aquesta. Però el Partit ha d'estar, alhora, controlat pel poble, per la classe obrera en aliança amb els camperols. És a dir, que ha de ser dirigit des de la base.
Val a dir que aquest no va ser el cas de la Unió Soviètica, on el Partit era controlat des d'amunt. És a dir: un funcionari qualsevol podia anomenar (i destituir en qualsevol moment) un funcionari de rang menor. De manera que Stalin podia nomenar i substituir a gairebé qualsevol, i així baixant.
Això va establir una serie d'aliances dins del Partit en les que el més important era la lleialtat al funcionari que t'havia possat en el teu càrrec, car aquest et podia destituir en qualsevol moment.
Així, el poble va perdre la veu i va quedar en mans d'una teranyina burocràtica que es movia segons els seus propis interessos i no pas pels del poble.
La primera degeneració de la teoria marxista a la URSS,criticada fortament per Lenin ja al 1922 -tot i que no la unica- va ser la creació d'una nova classe social anomenada "nomenklatura", que estava formada pels membres del PCUS entre els quals s'establien complexes rel·lacions de fidelitat que recorden més al feudalisme que no pas al comunisme escrit en la teoria de Marx.
El segon problema de la URSS va ser l'imperialisme de Rússia dins d'aquesta, seguint la tendencia que ja s'havia mantingut dins de l'Imperi Rus abans de 1917.
Dins de la Unió Soviètica, i especialment durant el periode de l'Stalin (tot i ser aquest georgià), es va viure un procés de russificació (impossició de la llengua i cultura russes) en els diferents pobles de la Unió, procés que va ser especialment cruel a Ucraïna.
Aquesta política imperialista xoca frontalment amb el respecte al drets dels pobles a la autodeterminació i a la tenença de la seva cultura propia, un dret que havia defensat Lenin en el llibre "El dret dels pobles a la autodeterminació" i també en el seu testament.
Un altra defecte de la Unió Soviètica va ser la seva economia extremadament centralitzada:
Està clar que la economia comunista ha de ser controlada per l'Estat (Partit), que té la propietat dels mitjans de producció. Però aquesta política ha de ser progressivament substituida per les cooperatives i altres formes de descentralització econòmica. Recordem que l'objectiu final de la democracia popular és l'arribada a la societat socialista.
La societat socialista no es pot aconseguir si la economia i la política es centralitzen cada cop més, com va passar a la URSS. Fixeu-vos-hi: al 1993 va caure el país i amb ell tot el sistema econòmic, polític i social que hi havia instal·lat. Ni socialisme ni res: capitalisme. Per què? Perque no s'havia descentralitzat res.
Un error fonamental a la URSS va ser mantenir una centralització excessiva de tots els àmbits de la vida, i una planificació brutal d'aquests, en contraposició amb la teoria marxista, que estableix que l'Estat comunista s'ha d'anar fonent lentament fins a arribar a la societat socialista autogestionada. Potser els soviètics haurien d'haver llegit una mica més a Marx, Engels i a Lenin!
La planificació centralista mantinguda durant tota la etapa soviètica va desembocar en el quart error de la URSS: la escassa diversificació de la economia, que va acabar produint el col·lapse d'aquesta.
Els Plans Quinquenals es van centrar massa en la industria pesada, com també va passar a Corea del Nord, i quan aquesta va començar a ser substituida pel sector serveis a tot el món, la URSS, al igual que Corea del Nord, es va trobar amb que no podia seguir el ritme als països capitalistes.
A la URSS, no es van aconseguir els objectius agricoles marcats, i el sector serveis va ser marginat. La industria pesada va passar per davant de tot, i quan la URSS va caure, els països de l'Europa de l'Est i Rússia es van trobar amb que tenien industria pesada, industria pesada i industria pesada...i poc modernitzada.
Encara sort que la Republica Popular Xinesa no va cedir al xantatge de Stalin, que condicionava la seva ajuda a que la Xina donés prioritat absoluta al desenvolupament de la industria pesada. Mao (no sóc maoista, però aquí l'haig d'aplaudir) va veure que el seu país era fonamentalment agrícola, i que no podia basar la seva economia en la industria pesada. Punt pels xinesos!
Bé, tampoc pretenc fer una monografía del tema, sinó una guía bàsica perque qualsevol pugui entendre per què el comunisme és una opció de futur i que va passar a la URSS, país on es va aplicar per primera vegada -a nivell estatal- el marxisme-leninisme.
Així doncs, aniré acabant, amb un resum, i espero que el meu escrit us hagi servit com a orientació i que, a partir d'aquí, pogueu anar investigant per vosaltres mateixos tot plegat.
EN RESUM
El comunisme és una ideología relativament jove, que s'ha aplicat a uns quants països i ha demostrat ser millor a cada país nou on s'aplica. Així Cuba és infinitament millor que la URSS, però sensiblement pitjor del que hauria de ser l'Estat proletari model, al que esperem arribar en un futur.
La Unió Soviètica, lloc on es va aplicar per primer cop a l'història el comunisme a un nivell estatal, va fracassar. Però amb ella no ho va fer tota la teoría.
Els errors fonamentals que es van cometre a la URSS són: burocratització excessiva (la burocracia no es pot eliminar, però si s'ha de reduir, com van recordar milions de cops figures com el "Che", Marx o Lenin) i creació d'una classe social encarregada de dirigir l'Estat, que va acabar actuant en el seu propi benefici i no en el del poble; centralització prolongada de la vida política, econòmica i social, en contraposició amb l'establert als escrits de Marx i de Lenin i amb la pràctica de la Comuna de Paris, que va servir d'inspiració al primer per dibuixar el que seria la dictadura del proletariat; imperialisme rus dins de la URSS, que va intentar impossar la seva llengua i cultura als demés països, provocant el rebuig de la població d'aquests, i en especial dels ucraïnesos.
Altres errors de la Unió Soviètica podrien ser la seva nula preocupació ambiental; la tenença d'un exèrcit, policía i serveis secrets; la consideració de la "patria" com quelcom sagrat, en comptes de la consideració d'aquesta com a eina de repressió contra la burgesia; la escassa diversificació de la economia, probablement degut a que va quedar en mans de la complicadíssima teranyina burocràtica del PCUS.
CONCLUSIONS
No m'estranyaria gens que, arrel d'aquest article, algú gosés titllar-me de "revisionista" o de "anarquista encobert", com de fet més d'un ha fet en alguna ocasió.
El fet és que jo no sóc ni una cosa ni l'altra, ja que als "trotskistes" i "revisionistes" en general els considero aliats de la burgesia perque la seva metodología no violenta i entrista reforça, segons crec, el sistema establert. Els anarquistes, per la seva banda, són tan aliats de la burgesia com els trotskistes, perquè el seu model de destrucció de l'estat es una utopia molt kautskiana.
L'Estat ha d'ésser destruit, en efecte, però posteriorment substituit per la dictadura del proletariat, que s'ha d'anar fonent gradualment (cosa que no va passar, ni van deixar que passés, a la URSS).
Jo sóc marxista. Però marxista pur. La Unió Soviètica va destrossar al marxisme, i l'estalinisme és fa seguidisme del capitalisme, com el trotskisme, el maoisme i l'anarquisme, perquè acaba desembocant en ell, com ens va demostrar la URSS o l'aperturisme de la Xina i Vietnam.
Per tant: tornem als orígens. Anem al que realment van dir Marx, Engels i Lenin i readaptem-ho a cada país i al segle XXI. No cal inventar rés, ni tampoc "reformar": només anar als origens, a la teoría de debò, sense invents. Allà hi ha la perfecció, el sistema polític, econòmic i social darrer.
Quan escolto alguna d'aquestes frases, no puc evitar dir al meu interlocutor que està equivocat, que no es pot associar una experiencia històrica amb la teoria en sí, perquè és un error enorme.
La aplicació, o més aviat les aplicacions, que s'han fet des del 1871 del comunisme han sigut moltes i molt variades. Des del socialisme auto-organitzat i extremadament descentralitzat de la Republica Soviètica de Baviera o de la Russia socialista (1917-22), passant per l'estalinisme de la Unió Soviètica (1922-92), el maoísme de la Republica Popular Xinesa (1949-actualitat) o la socialització parcial de la Bielorrusia post-soviètica, per possar uns pocs exemples.
Com podeu veure, el comunisme es pot aplicar d'un munt de maneres diferents. No és pas una teoria homogenea, sinó tot el contrari.
Així doncs, per poder construir el socialisme del segle XXI, el sistema polític i econòmic darrer, cal que tornem al marxisme-leninisme pur i l'adaptem al context actual i diferent de cada país; cal que descobrim que es va fer malament a la URSS estalinista o a la RP Xinesa maoísta, i cal que tornem a començar.
De cap de les maneres podem rendir-nos i acceptar el capitalisme com el "mal menor", ni molt menys podem o hem de crear noves formes de socialisme, senzillament perquè el socialisme perfecte ja està creat, va ser formulat per Marx, Engels i Lenin, i només cal que se l'adapti al segle XXI i a la situació particular de cada país.
Hem de superar la deformació que el socialisme va experimentar a la Unió Soviètica i als països del seu camp d'influencia, com la Republica Democràtica Alemanya. Hem d'esborrar de les nostres ments la mala aplicació de la teoria marxista al Vietnam o Cambotja i, acte seguit, cal que tornem a començar de nou.
Per fer això, el primer que cal fer és analitzar els punts principals que van diferir de la teoria marxista original en la seva aplicació a la URSS o a la RP Xinesa. Hem de tornar als origens.
La societat capitalista en la que vivim no deixa espai a la veritat, i distorsiona constantment la realitat sobre la teoria socialista, ja sigui a l'escola, al carrer, a la televisió o a internet. Els ciutadans i les ciutadanes de Catalunya, d'Europa i del món occidental en general no tenen gairebé cap coneixement sobre què és el socialisme, perquè aquesta mena de coses no tenen cabuda en una societat en la que els interessos van abans que res. I ara interessa mantenir la societat de consum, sembla ser.
Així doncs, aquells que estan interessats en sapiguer la veritat sobre la ideología socialista, han de recorrer a internet.
Jo, tot i ser conscient de la no molt alta activitat que té el meu blog en quant a nombre de visites, espero que l'escrit que deixo aquí serveixi algun dia d'il·lustració per algun ciutadà desitjós de coneixements.
L'article està fet com a resum. Resum de què és el comunisme, on es va aplicar, com, quan i per què, i també sobre què podem fer per tornar als origens i per què és necessari fer-ho. Potser és una mica llarg, però esque hi ha massa coses que se'ns amaguen, i són coses que cal explicar.
Jo no sóc un expert en economía. Tampoc en política, ni en història. De fet, només soc un ciutadà que ha obert els ulls i s'ha informat, i ara vol compartir la informació recol·lectada durant mesos i posteriorment enmagatzemada al seu cervell, d'on necessita sortir per tenir alguna utilitat.
Bé, no m'allargaré més. Som-hi.
EL COMUNISME: UNA IDEA EN CONSTRUCCIÓ
El socialisme, que d'ara en endavant anomenaré comunisme, ja que m'agrada dir les coses pel seu nom, és una teoria relativament jove, i encara imperfecte.
Tots sabem que de la teoria inicial a la aplicació perfecte, si és que això existeix, hi ha un bon tros, i cal temps per arribar-hi.
Sembla ser que avui ens volen vendre que el capitalisme va ser una ideologia que va sorgir de cop i volta, va triomfar, i ara s'ha de mantenir per saecula saeculorum. Però no és així. Abans d'arribar al capitalisme d'ara (que, per cert, també té grans diferencies, o sinó mireu el neolliberalisme americà i la socialdemocràcia europea), es va tenir que passar per un munt de periodes de prova...entre els quals n'hi va haver de molt desgraciats i esgarrifosos.
Sí, senyors. La aplicació del comunisme a Russia, des del 1917, i al conjunt de la Unió Soviètica des del 1922, va ser el primer gran intent de provar la teoria en tot un pais. Abans ja hi havia hagut intents més petits, locals, com la Comuna de Paris o la RS de Baviera, per no esmentar d'altres. Però res tan gran.
Crec que no cal recordar que l'intent comunista de la URSS va ser un desastre. Prova d'això és que avui en dia ja no existeix.
Però potser seria convenient fer memoria als qui avui en dia s'atreveixen a recordar hora sí i hora també que "la URSS va fallar" que el capitalisme va fallar també un munt de cops abans de poder ser aplicat definitivament. I va passar per moltes etapes diferents, algunes d'elles fosques, com ja he dit.
Només hem de tirar enrere, cap al 1789, quan es va donar la famosa revolució francesa. Un parell d'anys més tard es va proclamar la I Republica, que als propis francesos no va agradar gaire...ja que la seva característica més destacada va ser el terror.
O què me'n diuen de la maravellosa "democracia" que governa els Estats Units d'Amèrica des de l'any de la seva creació? Des del primer moment es van possar a conquerir territoris, a comerciar amb esclaus, a explotar al poble.
I que n'hem de pensar, de les duríssimes condicions polítiques i socials dels països europeus durant la Primera Revolució Industrial? Aquelles condicions avui en dia serien inacceptables...però va caldre passar-hi per arribar al capitalisme actual.
I amb el comunisme, igual. Va haver-hi un intent, que va resultar fallit, però se n'ha d'extreure conclusions, arreglar els problemes que van sorgir arrel de la seva aplicació i cal començar de nou. Rendir-se seria una bajanada, en aquesta situació.
Tornem als inicis de la teoria marxista. Podem establir, com a data inicial, el 1848, any en el que es va publicar el Manifest Comunista, elaborat per Marx i Engels.
Es tracta d'un text amb una importancia enorme, car en ell van quedar escrits els fonaments del marxisme, i per tant del veritable comunisme, el que està destinat a triomfar. Allà es va aclarir què era el comunisme, com es tenia que dur a terme la revolució, què s'havia d'instaurar després i quin era l'objectiu final de tot plegat.
Així doncs, al 1848, fa 161 anys, vem poder ser conscients de manera definitiva de quin era l'objectiu dels treballadors, i la unica manera de viure la vida d'una forma justa: alliberar-se de les cadenes del treball assalariat, a través de la revolució violenta i el posterior establiment de la democracia popular, que havia de dur, finalment, a la societat socialista.
Tot i així, no es va poder aclarir de cap de les maneres com tenia que ser, realment, la democracia popular, o dictadura del proletariat, o en definitiva la institució que s'havia d'establir després de la revolució violenta duta a terme pel proletariat. Senzillament perque la teoria no sempre pot tenir-ho tot clar i/o correcte. A vegades cal esperar a la pràctica per veure com va això o com va allò, o per comprovar si una cosa és correcte o cal millorar-la. Empirisme pur i dur.
Així doncs, van haver de transcorrer uns quants anys perque els comunistes poguessin presenciar una revolució socialista de debò i l'establiment "del que havia de venir després".
Tot això va passar al 1871, a Paris, sota l'atenta mirada de Karl Marx, qui va analitzar tots els succesos i en va extreure les conclussions oportunes.
En efecte: a partir de la fallida, però impressionant, experiencia de la Comuna de Paris, Marx va poder deixar escrit com havia de ser la democracia popular, o dictadura del proletariat, o periode de transició cap a la definitiva societat socialista.
Fem una reculada en el temps i vegem que va passar a la capital francesa l'any 1871:
Al 1870 els prussians havien guanyat de forma definitiva a l'Imperi de Napoleó III, qui havia sigut derrotat a la batalla de Sedan.
Després de la victoria de Prússia, es va proclamar la III Republica francesa. Tot i així, els prussians no es van quedar contents i van seguir avançant, fins a la capital, on es van instal·lar.
L'assetjamant prussià a la capital i la insostenible explotació del proletariat que es donava a la III Republica (recordem que fins i tot la més democràtica de les republiques és una institució que té com a unic fi la explotació de la classe treballadora, més tard veurem per què), van acabar duent als obrers de Paris a revoltar-se.
L'Exèrcit francès va ser expulsat de la capital, al igual que el prussià, i tots els homes capaços d'empunyar un arma van ésser integrats en les files de la Guardia Nacional.
Els canons de Montmartre van ser requisats. Els sous de tots els funcionaris de Paris es van reduir, de forma que estiguessin igualats als de qualsevol obrer del pais. Els jutges van perdre la seva irrevocabilitat i van passar a ésser escollits pel poble. L'Exèrcit i la policia, eines de repressió de l'estat burgès, van desaparèixer, siguent substituits per la Guardia Nacional, que estava integrada per tots els homes de Paris, com ja he dit. Es va separar l'esglèsia de les escoles, de la administració. Es van dur a terme tota mena de mesures encaminades a millorar la situació social de la població (com la gratuïtat dels llibres escolars que es va establir en alguns 'arrondissements').
Tot això, recordem-ho de nou, sota l'atenta mirada de Marx.
La Comuna va ser vençuda després de lluitar heroicament durant un curt periode de temps i, un cop acabada, Marx la va poder analitzar, valorant les coses bones i les dolentes i aclarint d'una vegada per totes com havia de ser la dictadura del proletariat.
Abans que res, cal dir que, dins dels errors de la Comuna de Paris destaca el de no haver acabat del tot amb la democracia burgesa. En part perque encara romania el record de la I Republica, i les seves execucions probablement. Per això es varen conservar les eleccions i les institucions propies de la democracia anteriorment esmentada, i no es va avançar del tot cap a la democracia del poble, en aquest sentit, ni tampoc es va dur a terme cap actitut realment radical. Tot es va fer dins del marc de la legalitat burgesa.
Però bé, Marx va establir, com recorda Lenin en el seu maravellós llibre "L'Estat i la Revolució", una serie de punts que serien indispensables per convertir la democracia burgesa en popular, després de la revolució violenta del proletariat, a qualsevol pais:
a) L'Estat és fruit de la contradicció i lluita entre les classes de la nostra societat. Una minoria privilegiada (la burgesia) té la propietat dels mitjans de producció i comunicació. Per acabar amb la lluita de classes, la minoria privilegiada va crear l'estat, amb la finalitat d'impossar la seva voluntat sobre la classe oprimida (proletariat). Cal acabar amb l'Estat tal i com l'entenem avui en dia, ja que és l'eina de la que es serveix la burgesia per explotar al poble. En el lloc de l'Estat no ha de romandre-hi un buit, sinó que s'ha de substituir per un altre mena d'Estat...el dels treballadors.
b) L'Exèrcit i la policia són instruments al servei de l'elit explotadora, que els utilitza per reprimir a la classe treballadora. En una societat capitalista, el poble no pot exercir les funcions d'exèrcit i de policia (per això avui en dia això ens sembla tan utòpic), perquè les classes aprofitarien la tenença d'armes per lluitar entre elles (com, de fet, ja va passar a la II Republica espanyola...). De totes maneres, quan ja s'ha dut a terme la revolució comunista, l'exèrcit i la policia poden desaparèixer, i el seu lloc és ocupat pel propi poble (com ja va passar a la Comuna, on tots els homes capaços de dur un arma van ser integrats en la Guardia Nacional).
c) La administració no ha de crear una xarxa de funcionaris que actuin com una elit privilegiada. Al contrari. Els funcionaris han de tenir un càrrec revocable en tot moment, i han de rebre el mateix sou que qualsevol obrer.
d) La esglèsia és una institució al servei de la oligarquía. És més: ella mateixa forma part de la oligarquía. Ha de desaparèixer o, com a mínim, estar separada de l'Estat i alhora controlada -sotmesa a- per aquest. No ha d'existir la escola religiosa, ni la possibilitat d'estudiar religió a les escoles publiques. L'Estat no ha de ser aconfesional, sinó laic.
e) S'ha d'abolir el parlamentarisme. Als Parlaments, o qualsevol equivalent, els polítics només hi van a xerrar per enganyar al poble. Com deia Lenin, quan els polítics van al parlament, ja ho tenen tot absolutament parlat. És a dir, quan comença una sessió, els partits polítics ja han acordat els seus vots, i tots els escons saben que fer. Per això, al Parlament -o equivalent- només s'hi va a parlar per enganyar al poble i guanyar vots. És una institució inutil (bé, de fet es util...però pels explotadors), i ha de desapareixer, i amb ell els privilegis dels parlamentaris. Però (MOLT IMPORTANT): amb la desaparició del parlamentarisme, no s'esvaeix la democracia!! Al contrari, s'ha de substituir per una representativitat de la població molt més propera (a través de les assamblees de barri, o dels consells obrers, per exemple). Us posaré un exemple de com funciona la representació del poble a una democracia popular: a Cuba, per exemple, La Asamblea Nacional del Poder Popular, només es reuneix uns cops a l'any. Per què? Perque no té necessitat de xerrar tant, ja que no ha d'engatusar al poble. El que fa és redactar lleis, els membres de la Asamblea aporten el seu gra de sorra, i després les lleis són portades a les universitats del país i als barris, perquè la gent directament digui que li sembla bé i que no. Al cap d'un temps es fa una sessió de la Asamblea on es voten totes les lleis, ja acordades pels membres i també per la població...resultat: sempre s'aproven per unanimitat. Res de parlar, res d'enganyar. Només redactar lleis, debatre-les (també amb la població) i aprovar-les totes de cop. Fàcil, eh?
f) El poder judicial ha d'estar totalment subordinat als interessos de la classe treballadora, i no pas de la burgesia, com passa avui en dia. Als estats capitalistes del món, la justicia s'utilitza per reprimir al poble (i també, per tant, als moviments comunistes, com passa a la Republica Txeca o a Polònia). Els jutges han de ser escollits per ciutadans, i no per partits polítics.
g) La partitocracia ha de desaparèixer. Les eleccions, amb les seves corresponents campanyes electorals, no són més que una despesa futil de diner i de temps, en la que es manipula al poble amb paraules, eslogans, mitins, cartells, videos...i guanya qui més diners té. A l'Estat socialista, només hi pot existir un partit, el comunista, que no té un paper nominal, sinó testimonial. El partit és l'estat, però no participa en les eleccions, a les que es pot presentar qualsevol ciutadà, tingui la professió que tingui, i estigui o no apuntat al partit. A les eleccions a les assamblees del barri, poble, etc., no es voten programes polítics, o partits, o campanyes, sinó idees de persones particulars, a mà alçada.
h) La propietat dels mitjans de producció i comunicació ha de passar a mans de la classe obrera, que els ha de fer servir en benefici de la societat en el seu conjunt.
i) S'han de col·lectivitzar les terres, que passaran a ser propietat del Partit, del proletariat, de l'Estat.
Així doncs, aquests són els punts bàsics per construir "el que ha de venir" després de la revolució comunista. La "democracia", tal i com la coneixem avui en dia, ha de ser immediatament substituida per una nova estructura política que ha de tenir, com a mínim, les característiques que acabo d'esmentar.
EL QUE VA SUCCEIR A LA UNIÓ SOVIÈTICA
La revolució russa de 1917 es va donar en un context molt peculiar, ja que, en principi, el comunisme és el sistema polític, econòmic i social que ve després del capitalisme.
Però no va ser aquest el cas: la Rússia de 1917 era més aviat un pais agrari, en la que sobrevivia encara el règim feudal. Estava governat per una èlit aristocràtica (això és, l'emperador, l'esglèsia ortodoxa i els nobles), i la industrialització només havia començat, parcialment, a Sant Petersburg (Petrograd, en aquell llavors) i a Moscú.
La revolució en aquest pais agrari, doncs, es va poder dur a terme gràcies a la adaptació teoria del marxisme el·laborada per Vladimir Illich Lenin (marxisme-leninisme) i també gràcies a la voluntat i a la capacitat de direcció dels obrers dels centres industrials de Petrograd i Moscú.
La revolució, com tots sabem, va triomfar, i Rússia es va convertir en un país comunista, que immediatament es va trobar submergit en una guerra civil, amb una economia precaria i en un context poc afortunat, amb la Primera Guerra Mundial encara en marxa.
El primer sistema econòmic que es va aplicar a la Rússia socialista, va ser l'anomenat comunisme de guerra; un sistema realment dur, poc comunista, tot i el nom, i amb tota seguretat sorgit degut a la situació bèl·lica que vivia el país.
Un cop acabada la Guerra Civil, al 1922, i arrel de les protestes de nombrosos sectors de la població -entre els quals hi havia fidels bolxevics descontents per la duresa del sistema econòmic imperant-, Lenin va substituir el comunisme de guerra per la "Nova Política Econòmica (NPE)", que recorda molt a la obertura parcial de la economia que es va donar a la Republica Popular Xinesa a finals dels anys '70.
En efecte. Lenin va instaurar a Rússia un socialisme de mercat, que permitia la existencia d'un mercat local i de la propietat privada dels excedents agricoles, que eren venuts en aquest.
Així doncs, als inicis, Rússia semblava adaptar-se bé al comunisme. La política s'organitzava des de la base, a través dels consells obrers (soviets), la economia estava estructurada temporalment dins de l'anomenat socialisme de mercat, mentres es preparava el primer Pla Quinquenal, i les relacions diplomatiques de Rússia -i immediatament de la URSS- s'anaven estabilitzant.
Tot el problema va començar quan, a partir de 1928, Iosif Stalin va pujar al poder, després d'una hàbil (tot s'ha de dir) política per aconseguir el poder. Aquesta va consistir en la col·locació, des del seu càrrec de Secretari General del Partit Comunista de la Unió Soviètica (PCUS) d'elements que li eren favorables, i al divisió dels seus enemics per tal de guanyar-los un per un.
No tinc intenció d'allargar gaire més això, així que em saltaré el tema de la pujada al poder d'Stalin, i aniré a l'important: la seva política.
El periode en el que Stalin va ésser al poder (estalinisme), va estar marcat per un fortíssim creixement econòmic, com molts s'han encarregat de recordar. El que passa és que aquest creixement econòmic ni va mantenir-se fidel als principis del marxisme, ni va ésser uniforme, ni va traduir-se en una qualitat de vida millor de la població.
La ideología marxista (o més aviat, marxista-leninista) va ser fortament destrossada, humillada i revisada durant el periode en el que Stalin va dirigir la Unió Soviètica, això és, des del 1928 fins al 1953.
Anem per parts. La teoría de Marx estableix que, si bé el Partit Comunista ha de ser el "guia" de la Revolució i després de la democracia popular, aquest ha de ser controlat pels obrers, en aliança amb els camperols.
Però no va ser aquest el cas a la URSS, ja que amb el temps es va anar formant una complicada burocracia que, lluny d'acabar amb les classes socials, en va crear una de nova: nomenklatura.
La aparició d'aquesta nova classe social, formada pels membres del PCUS encarregats de "dirigir" el país, explica en part la caiguda del règim soviètic, i per tant cal que li dediquem una atenció especial.
El Partit Comunista ha de dirigir, en efecte, la revolució i el projecte posterior a aquesta. Però el Partit ha d'estar, alhora, controlat pel poble, per la classe obrera en aliança amb els camperols. És a dir, que ha de ser dirigit des de la base.
Val a dir que aquest no va ser el cas de la Unió Soviètica, on el Partit era controlat des d'amunt. És a dir: un funcionari qualsevol podia anomenar (i destituir en qualsevol moment) un funcionari de rang menor. De manera que Stalin podia nomenar i substituir a gairebé qualsevol, i així baixant.
Això va establir una serie d'aliances dins del Partit en les que el més important era la lleialtat al funcionari que t'havia possat en el teu càrrec, car aquest et podia destituir en qualsevol moment.
Així, el poble va perdre la veu i va quedar en mans d'una teranyina burocràtica que es movia segons els seus propis interessos i no pas pels del poble.
La primera degeneració de la teoria marxista a la URSS,criticada fortament per Lenin ja al 1922 -tot i que no la unica- va ser la creació d'una nova classe social anomenada "nomenklatura", que estava formada pels membres del PCUS entre els quals s'establien complexes rel·lacions de fidelitat que recorden més al feudalisme que no pas al comunisme escrit en la teoria de Marx.
El segon problema de la URSS va ser l'imperialisme de Rússia dins d'aquesta, seguint la tendencia que ja s'havia mantingut dins de l'Imperi Rus abans de 1917.
Dins de la Unió Soviètica, i especialment durant el periode de l'Stalin (tot i ser aquest georgià), es va viure un procés de russificació (impossició de la llengua i cultura russes) en els diferents pobles de la Unió, procés que va ser especialment cruel a Ucraïna.
Aquesta política imperialista xoca frontalment amb el respecte al drets dels pobles a la autodeterminació i a la tenença de la seva cultura propia, un dret que havia defensat Lenin en el llibre "El dret dels pobles a la autodeterminació" i també en el seu testament.
Un altra defecte de la Unió Soviètica va ser la seva economia extremadament centralitzada:
Està clar que la economia comunista ha de ser controlada per l'Estat (Partit), que té la propietat dels mitjans de producció. Però aquesta política ha de ser progressivament substituida per les cooperatives i altres formes de descentralització econòmica. Recordem que l'objectiu final de la democracia popular és l'arribada a la societat socialista.
La societat socialista no es pot aconseguir si la economia i la política es centralitzen cada cop més, com va passar a la URSS. Fixeu-vos-hi: al 1993 va caure el país i amb ell tot el sistema econòmic, polític i social que hi havia instal·lat. Ni socialisme ni res: capitalisme. Per què? Perque no s'havia descentralitzat res.
Un error fonamental a la URSS va ser mantenir una centralització excessiva de tots els àmbits de la vida, i una planificació brutal d'aquests, en contraposició amb la teoria marxista, que estableix que l'Estat comunista s'ha d'anar fonent lentament fins a arribar a la societat socialista autogestionada. Potser els soviètics haurien d'haver llegit una mica més a Marx, Engels i a Lenin!
La planificació centralista mantinguda durant tota la etapa soviètica va desembocar en el quart error de la URSS: la escassa diversificació de la economia, que va acabar produint el col·lapse d'aquesta.
Els Plans Quinquenals es van centrar massa en la industria pesada, com també va passar a Corea del Nord, i quan aquesta va començar a ser substituida pel sector serveis a tot el món, la URSS, al igual que Corea del Nord, es va trobar amb que no podia seguir el ritme als països capitalistes.
A la URSS, no es van aconseguir els objectius agricoles marcats, i el sector serveis va ser marginat. La industria pesada va passar per davant de tot, i quan la URSS va caure, els països de l'Europa de l'Est i Rússia es van trobar amb que tenien industria pesada, industria pesada i industria pesada...i poc modernitzada.
Encara sort que la Republica Popular Xinesa no va cedir al xantatge de Stalin, que condicionava la seva ajuda a que la Xina donés prioritat absoluta al desenvolupament de la industria pesada. Mao (no sóc maoista, però aquí l'haig d'aplaudir) va veure que el seu país era fonamentalment agrícola, i que no podia basar la seva economia en la industria pesada. Punt pels xinesos!
Bé, tampoc pretenc fer una monografía del tema, sinó una guía bàsica perque qualsevol pugui entendre per què el comunisme és una opció de futur i que va passar a la URSS, país on es va aplicar per primera vegada -a nivell estatal- el marxisme-leninisme.
Així doncs, aniré acabant, amb un resum, i espero que el meu escrit us hagi servit com a orientació i que, a partir d'aquí, pogueu anar investigant per vosaltres mateixos tot plegat.
EN RESUM
El comunisme és una ideología relativament jove, que s'ha aplicat a uns quants països i ha demostrat ser millor a cada país nou on s'aplica. Així Cuba és infinitament millor que la URSS, però sensiblement pitjor del que hauria de ser l'Estat proletari model, al que esperem arribar en un futur.
La Unió Soviètica, lloc on es va aplicar per primer cop a l'història el comunisme a un nivell estatal, va fracassar. Però amb ella no ho va fer tota la teoría.
Els errors fonamentals que es van cometre a la URSS són: burocratització excessiva (la burocracia no es pot eliminar, però si s'ha de reduir, com van recordar milions de cops figures com el "Che", Marx o Lenin) i creació d'una classe social encarregada de dirigir l'Estat, que va acabar actuant en el seu propi benefici i no en el del poble; centralització prolongada de la vida política, econòmica i social, en contraposició amb l'establert als escrits de Marx i de Lenin i amb la pràctica de la Comuna de Paris, que va servir d'inspiració al primer per dibuixar el que seria la dictadura del proletariat; imperialisme rus dins de la URSS, que va intentar impossar la seva llengua i cultura als demés països, provocant el rebuig de la població d'aquests, i en especial dels ucraïnesos.
Altres errors de la Unió Soviètica podrien ser la seva nula preocupació ambiental; la tenença d'un exèrcit, policía i serveis secrets; la consideració de la "patria" com quelcom sagrat, en comptes de la consideració d'aquesta com a eina de repressió contra la burgesia; la escassa diversificació de la economia, probablement degut a que va quedar en mans de la complicadíssima teranyina burocràtica del PCUS.
CONCLUSIONS
No m'estranyaria gens que, arrel d'aquest article, algú gosés titllar-me de "revisionista" o de "anarquista encobert", com de fet més d'un ha fet en alguna ocasió.
El fet és que jo no sóc ni una cosa ni l'altra, ja que als "trotskistes" i "revisionistes" en general els considero aliats de la burgesia perque la seva metodología no violenta i entrista reforça, segons crec, el sistema establert. Els anarquistes, per la seva banda, són tan aliats de la burgesia com els trotskistes, perquè el seu model de destrucció de l'estat es una utopia molt kautskiana.
L'Estat ha d'ésser destruit, en efecte, però posteriorment substituit per la dictadura del proletariat, que s'ha d'anar fonent gradualment (cosa que no va passar, ni van deixar que passés, a la URSS).
Jo sóc marxista. Però marxista pur. La Unió Soviètica va destrossar al marxisme, i l'estalinisme és fa seguidisme del capitalisme, com el trotskisme, el maoisme i l'anarquisme, perquè acaba desembocant en ell, com ens va demostrar la URSS o l'aperturisme de la Xina i Vietnam.
Per tant: tornem als orígens. Anem al que realment van dir Marx, Engels i Lenin i readaptem-ho a cada país i al segle XXI. No cal inventar rés, ni tampoc "reformar": només anar als origens, a la teoría de debò, sense invents. Allà hi ha la perfecció, el sistema polític, econòmic i social darrer.
dissabte, 12 de setembre del 2009
La mort d'un heroi (català / castellano)
(Esta es la versión en catalán: la castellana está más abajo)
(The version in English will soon be available)
LA MORT D'UN HEROI
Avui, dissabte dia 12 de setembre de l'any 2009, a les 04.30 GMT+1, ha mort el Comandant Juan Almeida Bosque, a l'edat de 82 anys, una de les tres darreres persones vives amb el titol de 'comandant de la revolució'.
Almeida va conèixer Castro durant la dictadura d'en Fulgencio Batista, i va participar amb ell a l'assalt del "Cuartel de Moncada". També va ser, com ell, empresonat pel règim feixista, i alliberat a l'any 1955 després del decret d'amnistia signat pel dictador.
Només un any després, el 25 de novembre de 1956, va sortir junt amb 81 valents més des de Mexic cap a Cuba, per dur a terme una revolució que triomfaria només tres anys i mig després, gràcies a l'enorme suport popular.
Almeida va ser sempre un gran home. Els qui el coneixien no dubten o dubtaven en calificar-ho de "valent, humil, honest" entre altres adjectius, sempre positius.
Va ser aquest gran home qui va dir al Ché, quan jeia al terra, mig inconscient: "¡Aquí no se rinde nadie, carajo!" després de que els revolucionaris fossin emboscats -i molts d'ells assassinats- pels soldats de la dictadura, només desembarcar a Cuba.
Almeida no només va ser valent, i no només va tenir un paper importantíssim durant la revolució (va dirigir, per exemple, la columna que va alliberar Santiago de Cuba), sinó que també ha sigut, des de llavors, un destacat artistre, cantant sobretot, i membre de l'Asamblea Nacional del Poder Popular des de la primera de les seves legislatures, mostra de l'enorme confiança que el poble té en ell, i el reconeixement que li guarda.
La vida, desgraciadament, s'acaba, i tot el que comença, arribarà al final. En el cas d'aquest heroi, en lletres majuscules, els feixistes no van poder prendre-li la vida, tot i que ell la hauria donat amb tota la tranquil·litat del món, per la Revolució, sinó que ha hagut de ser el temps el que se l'ha endut, com farà amb tots nosaltres.
Almeida, sempre seràs al cor de tots els revolucionaris, no només de Cuba, sinó del món. Visca la Revolució!
*************************************************************************
LA MUERTE DE UN HÉROE: JUAN ALMEIDA
Hoy, sábado día 12 de septiembre del año 2009, a las 04.03 GMT +1, ha muerto el Comandante Juan Almeida Bosque, a la edad de 82 años, una de las últimas personas vivas con el título de "comandante de la revolución".
Almeida conoció a Castro durante la dictadura de Fulgencio Batista, y participó con el en el asalto del "Cuartel de Moncada". También fue, como él, encarcelado por el régimen fascista, y liberado en el año 1955 después de un decreto de amnistia general firmado por el dictador.
Sólo un año después, el 25 de noviembre de 1956, salió junto con otros 81 valientes más des de México hasta Cuba, para llevar a cabo la revolución que triunfaría, sólo tres años y medio después, gracias al enorme apoyo popular.
Almeida siempre fue un gran hombre. Los que le conocían no dudan o dudaban en calificarlo de "valiente, humilde, honesto" entre otros adjetivos, siempre positivos.
Fue este hombre el que le dijo al Ché, cuando yacía en el suelo, medio inconsciente: "¡Aquí no se rinde nadie, carajo!" después de que los revolucionarios fuesen emboscados -y muchos de ellos asesinados- por los soldados de la dictadura, tan sólo desembarcar en Cuba.
Almeida no sólo fue valiente, y no sólo tuvo un importantísimo papel en la revolución (dirigió, por ejemplo, la columna que liberó Santiago de Cuba), sino que además también fue, desde entonces, un destacado artista, cantante sobretodo, y miembro de la Asamblea Nacional del Poder Popular, des de la primera de sus legislaturas, muestra de la enorme confianza que el pueblo tenía en él, y el reconocimiento que le guarda.
La vida, desgraciadamente, se acaba, y todo lo que comienza, llegará al final. En el caso de este héroe, en letras mayúsculas, los fascistas no pudieron arrebatar-le la vida, aunque él la habría dado con toda la tranquilidad del mundo, por la Revolución, sino que ha tenido que ser el tiempo el que se lo ha llevad, como hará con todos nosotros.
Almeida, siempre estarás en el corazón de todos los revolucionarios, no solo de Cuba, sino del mundo. ¡Viva la Revolución!
(The version in English will soon be available)
LA MORT D'UN HEROI
Avui, dissabte dia 12 de setembre de l'any 2009, a les 04.30 GMT+1, ha mort el Comandant Juan Almeida Bosque, a l'edat de 82 anys, una de les tres darreres persones vives amb el titol de 'comandant de la revolució'.
Almeida va conèixer Castro durant la dictadura d'en Fulgencio Batista, i va participar amb ell a l'assalt del "Cuartel de Moncada". També va ser, com ell, empresonat pel règim feixista, i alliberat a l'any 1955 després del decret d'amnistia signat pel dictador.
Només un any després, el 25 de novembre de 1956, va sortir junt amb 81 valents més des de Mexic cap a Cuba, per dur a terme una revolució que triomfaria només tres anys i mig després, gràcies a l'enorme suport popular.
Almeida va ser sempre un gran home. Els qui el coneixien no dubten o dubtaven en calificar-ho de "valent, humil, honest" entre altres adjectius, sempre positius.
Va ser aquest gran home qui va dir al Ché, quan jeia al terra, mig inconscient: "¡Aquí no se rinde nadie, carajo!" després de que els revolucionaris fossin emboscats -i molts d'ells assassinats- pels soldats de la dictadura, només desembarcar a Cuba.
Almeida no només va ser valent, i no només va tenir un paper importantíssim durant la revolució (va dirigir, per exemple, la columna que va alliberar Santiago de Cuba), sinó que també ha sigut, des de llavors, un destacat artistre, cantant sobretot, i membre de l'Asamblea Nacional del Poder Popular des de la primera de les seves legislatures, mostra de l'enorme confiança que el poble té en ell, i el reconeixement que li guarda.
La vida, desgraciadament, s'acaba, i tot el que comença, arribarà al final. En el cas d'aquest heroi, en lletres majuscules, els feixistes no van poder prendre-li la vida, tot i que ell la hauria donat amb tota la tranquil·litat del món, per la Revolució, sinó que ha hagut de ser el temps el que se l'ha endut, com farà amb tots nosaltres.
Almeida, sempre seràs al cor de tots els revolucionaris, no només de Cuba, sinó del món. Visca la Revolució!
*************************************************************************
LA MUERTE DE UN HÉROE: JUAN ALMEIDA
Hoy, sábado día 12 de septiembre del año 2009, a las 04.03 GMT +1, ha muerto el Comandante Juan Almeida Bosque, a la edad de 82 años, una de las últimas personas vivas con el título de "comandante de la revolución".
Almeida conoció a Castro durante la dictadura de Fulgencio Batista, y participó con el en el asalto del "Cuartel de Moncada". También fue, como él, encarcelado por el régimen fascista, y liberado en el año 1955 después de un decreto de amnistia general firmado por el dictador.
Sólo un año después, el 25 de noviembre de 1956, salió junto con otros 81 valientes más des de México hasta Cuba, para llevar a cabo la revolución que triunfaría, sólo tres años y medio después, gracias al enorme apoyo popular.
Almeida siempre fue un gran hombre. Los que le conocían no dudan o dudaban en calificarlo de "valiente, humilde, honesto" entre otros adjetivos, siempre positivos.
Fue este hombre el que le dijo al Ché, cuando yacía en el suelo, medio inconsciente: "¡Aquí no se rinde nadie, carajo!" después de que los revolucionarios fuesen emboscados -y muchos de ellos asesinados- por los soldados de la dictadura, tan sólo desembarcar en Cuba.
Almeida no sólo fue valiente, y no sólo tuvo un importantísimo papel en la revolución (dirigió, por ejemplo, la columna que liberó Santiago de Cuba), sino que además también fue, desde entonces, un destacado artista, cantante sobretodo, y miembro de la Asamblea Nacional del Poder Popular, des de la primera de sus legislaturas, muestra de la enorme confianza que el pueblo tenía en él, y el reconocimiento que le guarda.
La vida, desgraciadamente, se acaba, y todo lo que comienza, llegará al final. En el caso de este héroe, en letras mayúsculas, los fascistas no pudieron arrebatar-le la vida, aunque él la habría dado con toda la tranquilidad del mundo, por la Revolución, sino que ha tenido que ser el tiempo el que se lo ha llevad, como hará con todos nosotros.
Almeida, siempre estarás en el corazón de todos los revolucionarios, no solo de Cuba, sino del mundo. ¡Viva la Revolución!
divendres, 11 de setembre del 2009
"Estimaràs a la resta d'humans", diuen la majoria de religions...(català / english)
(Please, note that this is the Catalan version of the article, being the English one further below)
...però sembla ser que les religions no es prenen mai al peu de la lletra. Per la majoria, la religió no és més que una excusa per ompir el cap i pensar: "bé, hi ha això a l'altra banda, ja no m'haig d'amoinar per res!"
No puc sentir res més que pena després d'haver pesenciat una escena terriblement patètica avui, que no ha sigut sino una mostra de com en podem arribar a ésser, d'egoistes, els humans.
En aquesta societat capitalista en la que ens ha tocat viure, prima el plaer individual, i en cap moment el benefici social.
Era avui davant d'una esglèsia molt bonica i tenia curiositat per veure-la per dins i fer un parell de fotografies. Al apropar-m'hi, he vist que era plena a vessar, així que m'he esperat a fora.
Assegut a les escales, davant de la porta, he tingut oportunitat de veure com la gent entrava i sortia de l'esglèsia, resava i murmurava coses amb la vista posada al cel. Tots ells es pensaven que eren grans persones, que eren a la "casa de déu" (deixeu-me riure, un moment) i que per haver vingut -ara i d'altres vegades, m'imagino-, tindran una vida afable i tranquil·la un cop siguin morts.
El que cap d'ells ha semblat veure ha sigut una pobre dona d'uns seixanta anys que suplicava diners al costat de l'entrada. Tots passaven pel davant, s'apartaven i la miraven amb ulls estranys. Què fàcil és tenir diners i no haver de donar-los! Què fàcil és anar a resar o a confessar-se i després tornar a ser una deixalla al sortir de l'esglèsia!
Al veure a la dona en qüestió demanant persona per persona i després de comprovar que tothom l'esquivava com si fos un gos rabiós, m'hi he apropat i li he donat l'equivalent rus a 50 centims d'euro. No és pas res, però en aquella plaça debia haver-hi 100 persones, i en aquella esglèsia 20. Si tots i cada un dels que eren a l'esglèsia li haguessin donat 50 cèntims d'euro, hauria pogut menjar 10 dies. Si tots i cada un dels que eren a la plaça li haguessin donat 50 cèntims, potser hauria pogut fins i tot comprar-se roba nova. Però el pitjor de tot, és que si totes les persones a les que haurà demanat diners durant la seva trista vida, li haguessin ofert aquesta quantitat, ara ella tindria millor pis que jo. Desgraciadament, veig que segueix al carrer, sense roba ni menjar, patint el -aviat- terrible clima de la ciutat.
Al allunyar-me, doncs ja no tinc ganes d'entrar al edifici, veig que es guarda els diners a la butxaca i avança ferma cap a una altra persona que surt de l'esglèsia.
La tornen a esquivar.
********************************************************************
"You'll love the other humans", say most of the religions...
...but it seems like the religions are never taken seriously. For most, religion is no more than an excuse to fill their heads and think: "well, that's what there's on the other side, now I don't have to be worried anymore!"
I cannot feel more than sadness after having seen a terribly pathetic scene today, which has not been more than a proof of how selfish we, humans, can be.
In this capitalist society in which we have to life, it's more important the individual pleasure than the social benefit.
I was, today, standing in front of a very beautiful church and I had curiosity to see how it was inside and I wanted to take a couple of pics. As I drew closer, I saw that it was full of people, so I've stood outside, waiting.
Sitting in the stairs, opposite the door, I've had the chance to see people getting in and out of the church. They were praying, whispering and looking at the sky. All of them were thinking that they were such great persons, that they were at "God's home" (let me laugh, just a second) and that, just for having come -now and several times, I guess- they will just have an agreable and calm life once dead.
What none of them saw was a poor old woman, who must have been about 60 years old and who was begging for money close to the door. How easy is to go and pray and get confessed, and then get off the church and become a trash again!
As I saw the woman asking one by one, and as I noticed that all of them were avoiding her like she was a dog, I went straigth to her and gave her 0.50 €. That was anything, but in that place there must have been about 100 people, and 20 in the church. If everyone of those who were in the church had given her 0.50 €, she would have been able to eat for 10 days. If everyone of those who were in the place had given her 0.50 €, she might have been able to buy new clothes. But worst of all, is that if everyone of the persons to whom she must have begged in her sad life had given her 0.50 €, now she'd be having a better appartment than the mine one.
Unfortunately, I can see she's still on the street, without clothes or food, suffering -soon- the terrible weather of the city.
As I get away from the place, since I do not want to get into the church anymore, I can see that she puts the money on her pocket and she goes straigth towards another one who's getting off the church.
Again, she's avoided.
...però sembla ser que les religions no es prenen mai al peu de la lletra. Per la majoria, la religió no és més que una excusa per ompir el cap i pensar: "bé, hi ha això a l'altra banda, ja no m'haig d'amoinar per res!"
No puc sentir res més que pena després d'haver pesenciat una escena terriblement patètica avui, que no ha sigut sino una mostra de com en podem arribar a ésser, d'egoistes, els humans.
En aquesta societat capitalista en la que ens ha tocat viure, prima el plaer individual, i en cap moment el benefici social.
Era avui davant d'una esglèsia molt bonica i tenia curiositat per veure-la per dins i fer un parell de fotografies. Al apropar-m'hi, he vist que era plena a vessar, així que m'he esperat a fora.
Assegut a les escales, davant de la porta, he tingut oportunitat de veure com la gent entrava i sortia de l'esglèsia, resava i murmurava coses amb la vista posada al cel. Tots ells es pensaven que eren grans persones, que eren a la "casa de déu" (deixeu-me riure, un moment) i que per haver vingut -ara i d'altres vegades, m'imagino-, tindran una vida afable i tranquil·la un cop siguin morts.
El que cap d'ells ha semblat veure ha sigut una pobre dona d'uns seixanta anys que suplicava diners al costat de l'entrada. Tots passaven pel davant, s'apartaven i la miraven amb ulls estranys. Què fàcil és tenir diners i no haver de donar-los! Què fàcil és anar a resar o a confessar-se i després tornar a ser una deixalla al sortir de l'esglèsia!
Al veure a la dona en qüestió demanant persona per persona i després de comprovar que tothom l'esquivava com si fos un gos rabiós, m'hi he apropat i li he donat l'equivalent rus a 50 centims d'euro. No és pas res, però en aquella plaça debia haver-hi 100 persones, i en aquella esglèsia 20. Si tots i cada un dels que eren a l'esglèsia li haguessin donat 50 cèntims d'euro, hauria pogut menjar 10 dies. Si tots i cada un dels que eren a la plaça li haguessin donat 50 cèntims, potser hauria pogut fins i tot comprar-se roba nova. Però el pitjor de tot, és que si totes les persones a les que haurà demanat diners durant la seva trista vida, li haguessin ofert aquesta quantitat, ara ella tindria millor pis que jo. Desgraciadament, veig que segueix al carrer, sense roba ni menjar, patint el -aviat- terrible clima de la ciutat.
Al allunyar-me, doncs ja no tinc ganes d'entrar al edifici, veig que es guarda els diners a la butxaca i avança ferma cap a una altra persona que surt de l'esglèsia.
La tornen a esquivar.
********************************************************************
"You'll love the other humans", say most of the religions...
...but it seems like the religions are never taken seriously. For most, religion is no more than an excuse to fill their heads and think: "well, that's what there's on the other side, now I don't have to be worried anymore!"
I cannot feel more than sadness after having seen a terribly pathetic scene today, which has not been more than a proof of how selfish we, humans, can be.
In this capitalist society in which we have to life, it's more important the individual pleasure than the social benefit.
I was, today, standing in front of a very beautiful church and I had curiosity to see how it was inside and I wanted to take a couple of pics. As I drew closer, I saw that it was full of people, so I've stood outside, waiting.
Sitting in the stairs, opposite the door, I've had the chance to see people getting in and out of the church. They were praying, whispering and looking at the sky. All of them were thinking that they were such great persons, that they were at "God's home" (let me laugh, just a second) and that, just for having come -now and several times, I guess- they will just have an agreable and calm life once dead.
What none of them saw was a poor old woman, who must have been about 60 years old and who was begging for money close to the door. How easy is to go and pray and get confessed, and then get off the church and become a trash again!
As I saw the woman asking one by one, and as I noticed that all of them were avoiding her like she was a dog, I went straigth to her and gave her 0.50 €. That was anything, but in that place there must have been about 100 people, and 20 in the church. If everyone of those who were in the church had given her 0.50 €, she would have been able to eat for 10 days. If everyone of those who were in the place had given her 0.50 €, she might have been able to buy new clothes. But worst of all, is that if everyone of the persons to whom she must have begged in her sad life had given her 0.50 €, now she'd be having a better appartment than the mine one.
Unfortunately, I can see she's still on the street, without clothes or food, suffering -soon- the terrible weather of the city.
As I get away from the place, since I do not want to get into the church anymore, I can see that she puts the money on her pocket and she goes straigth towards another one who's getting off the church.
Again, she's avoided.
La consulta popular d'Arenys de Munt (català / english)
(Please, note that this is the Catalan version of the article, being the English one further below)
LA CONSULTA POPULAR D'ARENYS DE MUNT
A dos dies de la consulta popular que es celebrarà a Arenys de Munt per preguntar als seus ciutadans si desitgen l'independència de Catalunya, i siguent avui dia 11 de setembre, diada nacional del país, m'ha semblat oportú fer un petit repàs sobre la polèmica que l'envolta, analitzant els seus origens, les seves possibles conseqüències i altres fets.
La moció que instava a la convocatoria de la consulta popular fou aprovada el juny d'aquest mateix any, quedant fixada la data de celebració d'aquesta pel dia 13 de setembre del 2009. La proposta va sortir endavant gràcies al suport de Convergència i Unió, Esquerra Republicana de Catalunya, la Candidatura d'Unitat Popular i un partit anomenat "Arenys de Munt 2000", que està ara mateix en el poder.
Tot i haver sigut aprovada en un plé de l'ajuntament, la consulta realment és impulsada per una entitat privada que té com a nom "Moviment arenyenc per l'autodeterminació" (MAPA), qui va proposar a principis de l'estiu recollir signatures que donessin suport a la convocatoria d'un referendum d'autodeterminació. Finalment, el debat es va traslladar al plé del municipi on les CUP van proposar que es votés la convocatoria de la consulta a nivell municipal.
Durant tot l'estiu, no se'n va sentir a parlar gaire, de l'acte. Ha sigut desde de fa apenes 15 dies o un mes, que la maquinaria espanyolista s'ha possat en marxa per sabotejar el referendum. Primer, el dia 3 de setembre, una jutgessa del Jutjat contenciós-administratiu numero 14 de Barcelona va prohibir la consulta perque, segons ella, "només el govern pot convocar-les". La magistrada va passar per alt el fet de que la proposta havia sigut impulsada per una entita privada (el MAPA) i que només rebia soport logístic de l'Ajuntament per voluntat popular (recordem que els quatre partits que recolzen la consulta tenen una majoria aplastant al consistori). Dies després, la sentència va ser retificada, després de que fos recorreguda per les parts interessades.
Tot i la sentència, la consulta segueix convocada pel dia 13, ja que, cal dir-ho de nou, no és impulsada pel consistori, sinó per una entitat privada així que l'únic que caldrà fer serà traslladar el lloc en el que es celebrarà el referendum, ja que això havia de passar en una sala cedida per l'Ajuntament d'Arenys de Munt.
Però el boicot espanyolista a la festa de la democracia no acaba aquí, car la Falange Española había convocat una manifestació pel dia 13 -tots sabem a que van- que va ser posposada pel Ministeri d'Interior fins al dia 20. Tot i així, fa uns dies, un jutge va autoritzar als membres de la Falange a manifestar-se el mateix dia 13, maximitzant així el risc d'aldarulls.
De tot això, cal treure'n les següents conclusions:
1) Espanya sempre intentarà -això ja ho sabiem- per tots els mitjans, que el poble català no sigui capaç d'expressar la seva voluntat de forma democràtica, com hauria de poder fer cada poble. Per evitar això, Espanya no dubtarà en saltar-se les seves propies regles, com hem pogut veure en aquest cas.
[Cal especificar que com a "Espanya" em refereixo a aquells que són al poder dels òrgans de govern de l'Estat espanyol, i tots aquells que els donen suport]
2) El poble català ha d'autoorganitzar-se per poder ser capaç d'expressar la seva voluntat. Hem de tenir en compte que els municipis són l'organització administrativa bàsica d'aquest Estat. Per què no podem començar a preguntar a la ciutadania que vol fer, des d'ells? Per què cal anar directament a fer una consulta a tot el Principat? Municipi per municipi, tots els catalans ha de poder dir en veu alta el que pensen.
3) La consulta d'Arenys de Munt, que gairebé segur es celebrarà, sentarà un precedent important perque es pugui dur a terme el punt 2 del que acabo de parlar. De fet, l'ajuntament de Seròs, per boca del seu batlle, Gabriel Pena, ja ha anunciat que també convocarà un referendum per preguntar als seus 2.000 ciutadans sobre una hipotètica independència de Catalunya. Fa poc, ERC va cridar als seus regidors arreu de Catalunya (aquest partit té representació a més de 600 municipis) a impulsar la convocatoria de tantes consultes com fos possible.
4) El dia 13 serà un dia tan difícil com decissiu. Hi haurà problemes, i no només per part de la Falange, sinó també de la policia, que probablement anirà abans a pels independentistes que pels falangistes. Els ciutadans d'Arenys de Munt no han de tenir por d'expressar la seva voluntat, de forma democràtica i pacífica, i per fer-ho cal que surtin al carrer i vagin a votar, hi hagi qui hi hagi i passi el que passi.
THE REFERENDUM OF ARENYS DE MUNT
With two days left for the referendum which will be held in Arenys the Munt to ask its citizens whether they want the independence of Catalonia, and being today September 11th, national "diada" of the nation, I have though it would be convenient to explain a bit the controversy that surrounds it, by analizing its origins and the possible consequences, among other facts.
The motion that urged the call for a referendum was approved on June 2009, being September 13th 2009 the time in which it would be held. The proposal could go trough because of the support received by Convergència i Unió, Esquerra Republicana de Catalunya, the Candidatura d'Unitat Popular and a party called "Arenys de Munt 2000" which is now holding the power.
Even if it was approved by the city council, the referendum had, in fact, been promoted by a private association called "Moviment arenyenc per l'autodeterminació" (MAPA), that had, at the beginning of the summer, recollected signatures that gave support to the calling of an autodetermination referendum. At least, the debate was moved to the city council where the CUP proposed the referendum to be held in the city itself.
During the summer, there was not much talking about it. It has been since 15 or 30 days ago that the Spanish machinery has begun working to sabotage the referendum. First of all, on September 3th, a judge from Barcelona prohibited the referendum because "only the Gouvernment can promote them", she asserted. The judge didn't take over the fact that the referendum had been promoted by a private association (MAPA) and that it was only receiving logistic support from the city council because of the people's will (let's keep in mind that the four parties that encouraged the referendum have an atonishing majority). Some days later, the sentence was ratified, after having been appealed by those who wanted the referendum to be done.
Even with that sentence, the referendum is still to be hEld on September 13th because, it's important to tell it again, it is not promoted by the city council but by a private association, so the only thing that will have to be changed will be the place in which the referendum will be done, because it was to be in a place given by the city council of Arenys de Munt.
But the Spanish boycott to the party of the democracy didn't end here, because the Falange Española had called for a manifestation on September 13th -we all know what they are going to- which was put off until 20th September by the "Ministerio de Interior". Even so, a few days ago, a judge authorized the members of the Falange to show up on the same day, 13th September, getting higher, with this, the risk of violence.
Of all these facts, we must reach a few conclusions:
1) Spain will always try -we already knew this- by all the possible ways, not to allow the Catalan people to express their own will in a democratic way, as all the people should be able to do. To avoid this, Spain will not doubt in skipping its own rules, as we have been able to see in this case.
[I must say that by "Spain" I mean all those who are in the power of the gouvernment of the Spanish state and all those who give their support to them]
2) The Catalan people must organize themselves to be able to express their own will. We must know that the municipalities are the most basic administrative organization of this state. Why cannot we begin asking the citizens what do they want, from them? Why do we have to hold a referendum in all Catalonia? Town by town, all the Catalans must be able to say aloud what they think.
3) The referendum of Arenys de Munt, which will be held almost for sure, will set an important precedent so that the point 2 I just talked about can be reached. In fact, the city council of Seròs, through this mayor, Gabriel Pena, already announced that they will be holding a referendum to ask their 2000 citizens about a hipothetic independence of Catalonia. Not so long ago, ERC asked all its councilmen all over FCatalonia (this pary has representation in more than 600 towns) to promote as many referendums as possible.
4) 13th September will be a difficult day. There will be problems, and not only because of Falange but also because of the cops, who will probably get after the independentists more than after the falangists. The citizens of Arenys the Munt must not be scared of expressing their will in a democratic and peaceful way, and to do so they must get out to the street and vote, whoever there is out there.
LA CONSULTA POPULAR D'ARENYS DE MUNT
A dos dies de la consulta popular que es celebrarà a Arenys de Munt per preguntar als seus ciutadans si desitgen l'independència de Catalunya, i siguent avui dia 11 de setembre, diada nacional del país, m'ha semblat oportú fer un petit repàs sobre la polèmica que l'envolta, analitzant els seus origens, les seves possibles conseqüències i altres fets.
La moció que instava a la convocatoria de la consulta popular fou aprovada el juny d'aquest mateix any, quedant fixada la data de celebració d'aquesta pel dia 13 de setembre del 2009. La proposta va sortir endavant gràcies al suport de Convergència i Unió, Esquerra Republicana de Catalunya, la Candidatura d'Unitat Popular i un partit anomenat "Arenys de Munt 2000", que està ara mateix en el poder.
Tot i haver sigut aprovada en un plé de l'ajuntament, la consulta realment és impulsada per una entitat privada que té com a nom "Moviment arenyenc per l'autodeterminació" (MAPA), qui va proposar a principis de l'estiu recollir signatures que donessin suport a la convocatoria d'un referendum d'autodeterminació. Finalment, el debat es va traslladar al plé del municipi on les CUP van proposar que es votés la convocatoria de la consulta a nivell municipal.
Durant tot l'estiu, no se'n va sentir a parlar gaire, de l'acte. Ha sigut desde de fa apenes 15 dies o un mes, que la maquinaria espanyolista s'ha possat en marxa per sabotejar el referendum. Primer, el dia 3 de setembre, una jutgessa del Jutjat contenciós-administratiu numero 14 de Barcelona va prohibir la consulta perque, segons ella, "només el govern pot convocar-les". La magistrada va passar per alt el fet de que la proposta havia sigut impulsada per una entita privada (el MAPA) i que només rebia soport logístic de l'Ajuntament per voluntat popular (recordem que els quatre partits que recolzen la consulta tenen una majoria aplastant al consistori). Dies després, la sentència va ser retificada, després de que fos recorreguda per les parts interessades.
Tot i la sentència, la consulta segueix convocada pel dia 13, ja que, cal dir-ho de nou, no és impulsada pel consistori, sinó per una entitat privada així que l'únic que caldrà fer serà traslladar el lloc en el que es celebrarà el referendum, ja que això havia de passar en una sala cedida per l'Ajuntament d'Arenys de Munt.
Però el boicot espanyolista a la festa de la democracia no acaba aquí, car la Falange Española había convocat una manifestació pel dia 13 -tots sabem a que van- que va ser posposada pel Ministeri d'Interior fins al dia 20. Tot i així, fa uns dies, un jutge va autoritzar als membres de la Falange a manifestar-se el mateix dia 13, maximitzant així el risc d'aldarulls.
De tot això, cal treure'n les següents conclusions:
1) Espanya sempre intentarà -això ja ho sabiem- per tots els mitjans, que el poble català no sigui capaç d'expressar la seva voluntat de forma democràtica, com hauria de poder fer cada poble. Per evitar això, Espanya no dubtarà en saltar-se les seves propies regles, com hem pogut veure en aquest cas.
[Cal especificar que com a "Espanya" em refereixo a aquells que són al poder dels òrgans de govern de l'Estat espanyol, i tots aquells que els donen suport]
2) El poble català ha d'autoorganitzar-se per poder ser capaç d'expressar la seva voluntat. Hem de tenir en compte que els municipis són l'organització administrativa bàsica d'aquest Estat. Per què no podem començar a preguntar a la ciutadania que vol fer, des d'ells? Per què cal anar directament a fer una consulta a tot el Principat? Municipi per municipi, tots els catalans ha de poder dir en veu alta el que pensen.
3) La consulta d'Arenys de Munt, que gairebé segur es celebrarà, sentarà un precedent important perque es pugui dur a terme el punt 2 del que acabo de parlar. De fet, l'ajuntament de Seròs, per boca del seu batlle, Gabriel Pena, ja ha anunciat que també convocarà un referendum per preguntar als seus 2.000 ciutadans sobre una hipotètica independència de Catalunya. Fa poc, ERC va cridar als seus regidors arreu de Catalunya (aquest partit té representació a més de 600 municipis) a impulsar la convocatoria de tantes consultes com fos possible.
4) El dia 13 serà un dia tan difícil com decissiu. Hi haurà problemes, i no només per part de la Falange, sinó també de la policia, que probablement anirà abans a pels independentistes que pels falangistes. Els ciutadans d'Arenys de Munt no han de tenir por d'expressar la seva voluntat, de forma democràtica i pacífica, i per fer-ho cal que surtin al carrer i vagin a votar, hi hagi qui hi hagi i passi el que passi.
THE REFERENDUM OF ARENYS DE MUNT
With two days left for the referendum which will be held in Arenys the Munt to ask its citizens whether they want the independence of Catalonia, and being today September 11th, national "diada" of the nation, I have though it would be convenient to explain a bit the controversy that surrounds it, by analizing its origins and the possible consequences, among other facts.
The motion that urged the call for a referendum was approved on June 2009, being September 13th 2009 the time in which it would be held. The proposal could go trough because of the support received by Convergència i Unió, Esquerra Republicana de Catalunya, the Candidatura d'Unitat Popular and a party called "Arenys de Munt 2000" which is now holding the power.
Even if it was approved by the city council, the referendum had, in fact, been promoted by a private association called "Moviment arenyenc per l'autodeterminació" (MAPA), that had, at the beginning of the summer, recollected signatures that gave support to the calling of an autodetermination referendum. At least, the debate was moved to the city council where the CUP proposed the referendum to be held in the city itself.
During the summer, there was not much talking about it. It has been since 15 or 30 days ago that the Spanish machinery has begun working to sabotage the referendum. First of all, on September 3th, a judge from Barcelona prohibited the referendum because "only the Gouvernment can promote them", she asserted. The judge didn't take over the fact that the referendum had been promoted by a private association (MAPA) and that it was only receiving logistic support from the city council because of the people's will (let's keep in mind that the four parties that encouraged the referendum have an atonishing majority). Some days later, the sentence was ratified, after having been appealed by those who wanted the referendum to be done.
Even with that sentence, the referendum is still to be hEld on September 13th because, it's important to tell it again, it is not promoted by the city council but by a private association, so the only thing that will have to be changed will be the place in which the referendum will be done, because it was to be in a place given by the city council of Arenys de Munt.
But the Spanish boycott to the party of the democracy didn't end here, because the Falange Española had called for a manifestation on September 13th -we all know what they are going to- which was put off until 20th September by the "Ministerio de Interior". Even so, a few days ago, a judge authorized the members of the Falange to show up on the same day, 13th September, getting higher, with this, the risk of violence.
Of all these facts, we must reach a few conclusions:
1) Spain will always try -we already knew this- by all the possible ways, not to allow the Catalan people to express their own will in a democratic way, as all the people should be able to do. To avoid this, Spain will not doubt in skipping its own rules, as we have been able to see in this case.
[I must say that by "Spain" I mean all those who are in the power of the gouvernment of the Spanish state and all those who give their support to them]
2) The Catalan people must organize themselves to be able to express their own will. We must know that the municipalities are the most basic administrative organization of this state. Why cannot we begin asking the citizens what do they want, from them? Why do we have to hold a referendum in all Catalonia? Town by town, all the Catalans must be able to say aloud what they think.
3) The referendum of Arenys de Munt, which will be held almost for sure, will set an important precedent so that the point 2 I just talked about can be reached. In fact, the city council of Seròs, through this mayor, Gabriel Pena, already announced that they will be holding a referendum to ask their 2000 citizens about a hipothetic independence of Catalonia. Not so long ago, ERC asked all its councilmen all over FCatalonia (this pary has representation in more than 600 towns) to promote as many referendums as possible.
4) 13th September will be a difficult day. There will be problems, and not only because of Falange but also because of the cops, who will probably get after the independentists more than after the falangists. The citizens of Arenys the Munt must not be scared of expressing their will in a democratic and peaceful way, and to do so they must get out to the street and vote, whoever there is out there.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
