En una societat que lluita dia a dia per profunditzar en el seu coneixement sobre l'univers, la nanotecnologia, les matemàtiques, la física, la musica, la pintura, la literatura, és facilment oblidable el fet que s'ha de comprendre i analitzar de forma primordial: el de la realitat.
En un món massa ocupat per fixar-se en el més enllà i no pas en ell mateix, la vida i la mort, principis bàsics de la nostra existència, són ignorats sistemàticament per la "rao" humana.
-Si volem viure la vida amb plenitut, cal que comencem a entendre-la de forma total i absoluta, i no pas parcial, com hen anat fens fins ara. - dic jo.
-Quina importància té aprofundir en el nostra coneixement sobre la realitat, la vida i la mort si, de totes maneres, això no canviarà res?
-No canviarà, en efecte, la realitat mateixa. Però sí que pot alterar de manera substancial la nostra vida, i sempre a millor.
-Com és això? No ho entenc.
-Pocs són els éssers humans que aconsegueixen comprendre de forma definitiva per què són aquí i què els passarà després. Aquest buit de coneixement, enmig d'una societat que tot ho necessita saber, és extremadament perillós. De fet, la mort (i els efectes que aquesta té sobre la vida) han sigut utilitzats de forma reiterada per certs grups de poder per controlar el poble.
-Parles de la esglèsia?
-Parlo de la esglèsia o de qualsevol equivalent. La humanitat en conjunt no és capaç de veure la simplíssima resposta que s'amaga rere la mort i aquest buit és aprofitat per nombrosos grups per dominar-la. Qualsevol religió és una eina que es fa servir per sotmetre a un grup humà concret.
-Què hi ha, doncs, després de la mort?
-És ben simple. Segons l'ampliament conegut Albert Einstein, la materia i la energia no es creen en cap moment determinat, ni tampoc es destrueixen: només es transformen. La energia pot convertir-se en materia, i viceversa, però mai cap de les dues pot arribar a esvaïr-se. Quina conclussió en podem treure, d'això?
-Que la nostra materia sempre ha existit?
-En efecte. Amb "sempre" ens hem de referir a "des del Big Bang", ja que aquest esdeveniment és el punt de partida d'absolutament tot. Abans del Big Bang no existien ni espai, ni temps; no hi havia res. Després d'aquesta impresionant explossió, va començar la nostra existència, fins a dia d'avui i fins que l'Univers desaparegui, si és que finalment ho fa (queda per comprovar si la densitat total de la materia de l'univers és inferior, igual o superior a la densitat crítica. No sabem encara si la gravetat pot fer contraure de nou a l'univers).
-Així doncs, nosaltres vem ser creats fa més de 5.000 milions d'anys, i hem existit des d'aleshores?
-En efecte; aquesta és la deducció lògica si seguim les lleis que ha elaborat la física fins a dia d'avui.
-Però jo no recordo res abans d'aquesta vida...
-El nostre error fonamental a l'hora d'intentar comprendre la vida i la mort és deduir que la nostra existencia es limita a PENSAR. Error enorme: abans d'ésser humans, ja erem quelcom. Energia, àtoms, materia. Part d'altres animals, vegetals, de l'univers Ara creiem que, si no som capaços d'actuar de forma racional, no som res. Però de fet, nosaltres som els únics éssers capaços de pensar, de raonar, de fer servir la dialèctica.
-M'estàs dient, llavors, que la mort és un retorn al nostre estat normal?
-No és ben bé això. Els humans estem formats per àtoms, i tenim energia. Som materia. Aquesta materia es pot convertir en energia, i la nostra energia actual en materia. És una cosa molt enrebessada. De fet, quan anem al vàter, ja deixem anar una part de nosaltres. O quan tenim un fill. Hem d'aprendre a relativitzar la existencia.
-No estarem treient-li importància a un tema que, de fet, en té molta? Jo tinc por de patir després de la mort!
-No, de cap manera. Com ja he dit, nosaltres -d'una manera o una altre- existim des del Big Bang. D'això fa mils de milions d'anys tot i que, de fet, només fa unes quantes dècades que vivim com a éssers humans. Recordes res dels altres mils de milions d'anys que has, de facto, existit?
-Doncs...no. Només recordo coses de fa uns anys.
-La mort és un retorn a això. A no recordar, no pensar. El que havies fet els mils de milions d'anys anteriors a la teva existència actual, ho tornaràs a fer. No és més que això.
-Així doncs, puc deixar de tenir por a la mort?
-No deixaràs mai de tenir por a la mort. Fins i tot jo la tindré, o el més savi dels filòsofs. Inclus el més convençut dels físics, conscient de tot això que acabo de dir, estarà espantat quan s'hagi de morir. Tot això és degut a que la por a la mort té un orígen i una explicació biològiques i, per tant, no es pot evitar. Però el fet d'acceptar la mort, d'una vegada, com el que és (com el que sempre hem sapigut que és) ens ajudarà a canviar la nostra vida i a aprofitar-la millor.
-Però...i si en realitat té rao el cristianisme, i després hi ha un infern?
-I si té rao l'islam? I si té rao el judaisme? I si eren els habitants de la Grecia clàssica, els qui havien encertat? Si es dóna alguna d'aquestes situacions, estarem molt apretats a l'infern.
divendres, 16 d’octubre del 2009
divendres, 9 d’octubre del 2009
El socialisme del segle XXI
Em seria impossible fer un recompte de les vegades que he sentit a dir que el comunisme "és una ideologia acabada" i/o "totalment desastrosa", o inclus que és "molt maco en la teoria, però tot al contrari a la practica", entres moltes altres coses.
Quan escolto alguna d'aquestes frases, no puc evitar dir al meu interlocutor que està equivocat, que no es pot associar una experiencia històrica amb la teoria en sí, perquè és un error enorme.
La aplicació, o més aviat les aplicacions, que s'han fet des del 1871 del comunisme han sigut moltes i molt variades. Des del socialisme auto-organitzat i extremadament descentralitzat de la Republica Soviètica de Baviera o de la Russia socialista (1917-22), passant per l'estalinisme de la Unió Soviètica (1922-92), el maoísme de la Republica Popular Xinesa (1949-actualitat) o la socialització parcial de la Bielorrusia post-soviètica, per possar uns pocs exemples.
Com podeu veure, el comunisme es pot aplicar d'un munt de maneres diferents. No és pas una teoria homogenea, sinó tot el contrari.
Així doncs, per poder construir el socialisme del segle XXI, el sistema polític i econòmic darrer, cal que tornem al marxisme-leninisme pur i l'adaptem al context actual i diferent de cada país; cal que descobrim que es va fer malament a la URSS estalinista o a la RP Xinesa maoísta, i cal que tornem a començar.
De cap de les maneres podem rendir-nos i acceptar el capitalisme com el "mal menor", ni molt menys podem o hem de crear noves formes de socialisme, senzillament perquè el socialisme perfecte ja està creat, va ser formulat per Marx, Engels i Lenin, i només cal que se l'adapti al segle XXI i a la situació particular de cada país.
Hem de superar la deformació que el socialisme va experimentar a la Unió Soviètica i als països del seu camp d'influencia, com la Republica Democràtica Alemanya. Hem d'esborrar de les nostres ments la mala aplicació de la teoria marxista al Vietnam o Cambotja i, acte seguit, cal que tornem a començar de nou.
Per fer això, el primer que cal fer és analitzar els punts principals que van diferir de la teoria marxista original en la seva aplicació a la URSS o a la RP Xinesa. Hem de tornar als origens.
La societat capitalista en la que vivim no deixa espai a la veritat, i distorsiona constantment la realitat sobre la teoria socialista, ja sigui a l'escola, al carrer, a la televisió o a internet. Els ciutadans i les ciutadanes de Catalunya, d'Europa i del món occidental en general no tenen gairebé cap coneixement sobre què és el socialisme, perquè aquesta mena de coses no tenen cabuda en una societat en la que els interessos van abans que res. I ara interessa mantenir la societat de consum, sembla ser.
Així doncs, aquells que estan interessats en sapiguer la veritat sobre la ideología socialista, han de recorrer a internet.
Jo, tot i ser conscient de la no molt alta activitat que té el meu blog en quant a nombre de visites, espero que l'escrit que deixo aquí serveixi algun dia d'il·lustració per algun ciutadà desitjós de coneixements.
L'article està fet com a resum. Resum de què és el comunisme, on es va aplicar, com, quan i per què, i també sobre què podem fer per tornar als origens i per què és necessari fer-ho. Potser és una mica llarg, però esque hi ha massa coses que se'ns amaguen, i són coses que cal explicar.
Jo no sóc un expert en economía. Tampoc en política, ni en història. De fet, només soc un ciutadà que ha obert els ulls i s'ha informat, i ara vol compartir la informació recol·lectada durant mesos i posteriorment enmagatzemada al seu cervell, d'on necessita sortir per tenir alguna utilitat.
Bé, no m'allargaré més. Som-hi.
EL COMUNISME: UNA IDEA EN CONSTRUCCIÓ
El socialisme, que d'ara en endavant anomenaré comunisme, ja que m'agrada dir les coses pel seu nom, és una teoria relativament jove, i encara imperfecte.
Tots sabem que de la teoria inicial a la aplicació perfecte, si és que això existeix, hi ha un bon tros, i cal temps per arribar-hi.
Sembla ser que avui ens volen vendre que el capitalisme va ser una ideologia que va sorgir de cop i volta, va triomfar, i ara s'ha de mantenir per saecula saeculorum. Però no és així. Abans d'arribar al capitalisme d'ara (que, per cert, també té grans diferencies, o sinó mireu el neolliberalisme americà i la socialdemocràcia europea), es va tenir que passar per un munt de periodes de prova...entre els quals n'hi va haver de molt desgraciats i esgarrifosos.
Sí, senyors. La aplicació del comunisme a Russia, des del 1917, i al conjunt de la Unió Soviètica des del 1922, va ser el primer gran intent de provar la teoria en tot un pais. Abans ja hi havia hagut intents més petits, locals, com la Comuna de Paris o la RS de Baviera, per no esmentar d'altres. Però res tan gran.
Crec que no cal recordar que l'intent comunista de la URSS va ser un desastre. Prova d'això és que avui en dia ja no existeix.
Però potser seria convenient fer memoria als qui avui en dia s'atreveixen a recordar hora sí i hora també que "la URSS va fallar" que el capitalisme va fallar també un munt de cops abans de poder ser aplicat definitivament. I va passar per moltes etapes diferents, algunes d'elles fosques, com ja he dit.
Només hem de tirar enrere, cap al 1789, quan es va donar la famosa revolució francesa. Un parell d'anys més tard es va proclamar la I Republica, que als propis francesos no va agradar gaire...ja que la seva característica més destacada va ser el terror.
O què me'n diuen de la maravellosa "democracia" que governa els Estats Units d'Amèrica des de l'any de la seva creació? Des del primer moment es van possar a conquerir territoris, a comerciar amb esclaus, a explotar al poble.
I que n'hem de pensar, de les duríssimes condicions polítiques i socials dels països europeus durant la Primera Revolució Industrial? Aquelles condicions avui en dia serien inacceptables...però va caldre passar-hi per arribar al capitalisme actual.
I amb el comunisme, igual. Va haver-hi un intent, que va resultar fallit, però se n'ha d'extreure conclusions, arreglar els problemes que van sorgir arrel de la seva aplicació i cal començar de nou. Rendir-se seria una bajanada, en aquesta situació.
Tornem als inicis de la teoria marxista. Podem establir, com a data inicial, el 1848, any en el que es va publicar el Manifest Comunista, elaborat per Marx i Engels.
Es tracta d'un text amb una importancia enorme, car en ell van quedar escrits els fonaments del marxisme, i per tant del veritable comunisme, el que està destinat a triomfar. Allà es va aclarir què era el comunisme, com es tenia que dur a terme la revolució, què s'havia d'instaurar després i quin era l'objectiu final de tot plegat.
Així doncs, al 1848, fa 161 anys, vem poder ser conscients de manera definitiva de quin era l'objectiu dels treballadors, i la unica manera de viure la vida d'una forma justa: alliberar-se de les cadenes del treball assalariat, a través de la revolució violenta i el posterior establiment de la democracia popular, que havia de dur, finalment, a la societat socialista.
Tot i així, no es va poder aclarir de cap de les maneres com tenia que ser, realment, la democracia popular, o dictadura del proletariat, o en definitiva la institució que s'havia d'establir després de la revolució violenta duta a terme pel proletariat. Senzillament perque la teoria no sempre pot tenir-ho tot clar i/o correcte. A vegades cal esperar a la pràctica per veure com va això o com va allò, o per comprovar si una cosa és correcte o cal millorar-la. Empirisme pur i dur.
Així doncs, van haver de transcorrer uns quants anys perque els comunistes poguessin presenciar una revolució socialista de debò i l'establiment "del que havia de venir després".
Tot això va passar al 1871, a Paris, sota l'atenta mirada de Karl Marx, qui va analitzar tots els succesos i en va extreure les conclussions oportunes.
En efecte: a partir de la fallida, però impressionant, experiencia de la Comuna de Paris, Marx va poder deixar escrit com havia de ser la democracia popular, o dictadura del proletariat, o periode de transició cap a la definitiva societat socialista.
Fem una reculada en el temps i vegem que va passar a la capital francesa l'any 1871:
Al 1870 els prussians havien guanyat de forma definitiva a l'Imperi de Napoleó III, qui havia sigut derrotat a la batalla de Sedan.
Després de la victoria de Prússia, es va proclamar la III Republica francesa. Tot i així, els prussians no es van quedar contents i van seguir avançant, fins a la capital, on es van instal·lar.
L'assetjamant prussià a la capital i la insostenible explotació del proletariat que es donava a la III Republica (recordem que fins i tot la més democràtica de les republiques és una institució que té com a unic fi la explotació de la classe treballadora, més tard veurem per què), van acabar duent als obrers de Paris a revoltar-se.
L'Exèrcit francès va ser expulsat de la capital, al igual que el prussià, i tots els homes capaços d'empunyar un arma van ésser integrats en les files de la Guardia Nacional.
Els canons de Montmartre van ser requisats. Els sous de tots els funcionaris de Paris es van reduir, de forma que estiguessin igualats als de qualsevol obrer del pais. Els jutges van perdre la seva irrevocabilitat i van passar a ésser escollits pel poble. L'Exèrcit i la policia, eines de repressió de l'estat burgès, van desaparèixer, siguent substituits per la Guardia Nacional, que estava integrada per tots els homes de Paris, com ja he dit. Es va separar l'esglèsia de les escoles, de la administració. Es van dur a terme tota mena de mesures encaminades a millorar la situació social de la població (com la gratuïtat dels llibres escolars que es va establir en alguns 'arrondissements').
Tot això, recordem-ho de nou, sota l'atenta mirada de Marx.
La Comuna va ser vençuda després de lluitar heroicament durant un curt periode de temps i, un cop acabada, Marx la va poder analitzar, valorant les coses bones i les dolentes i aclarint d'una vegada per totes com havia de ser la dictadura del proletariat.
Abans que res, cal dir que, dins dels errors de la Comuna de Paris destaca el de no haver acabat del tot amb la democracia burgesa. En part perque encara romania el record de la I Republica, i les seves execucions probablement. Per això es varen conservar les eleccions i les institucions propies de la democracia anteriorment esmentada, i no es va avançar del tot cap a la democracia del poble, en aquest sentit, ni tampoc es va dur a terme cap actitut realment radical. Tot es va fer dins del marc de la legalitat burgesa.
Però bé, Marx va establir, com recorda Lenin en el seu maravellós llibre "L'Estat i la Revolució", una serie de punts que serien indispensables per convertir la democracia burgesa en popular, després de la revolució violenta del proletariat, a qualsevol pais:
a) L'Estat és fruit de la contradicció i lluita entre les classes de la nostra societat. Una minoria privilegiada (la burgesia) té la propietat dels mitjans de producció i comunicació. Per acabar amb la lluita de classes, la minoria privilegiada va crear l'estat, amb la finalitat d'impossar la seva voluntat sobre la classe oprimida (proletariat). Cal acabar amb l'Estat tal i com l'entenem avui en dia, ja que és l'eina de la que es serveix la burgesia per explotar al poble. En el lloc de l'Estat no ha de romandre-hi un buit, sinó que s'ha de substituir per un altre mena d'Estat...el dels treballadors.
b) L'Exèrcit i la policia són instruments al servei de l'elit explotadora, que els utilitza per reprimir a la classe treballadora. En una societat capitalista, el poble no pot exercir les funcions d'exèrcit i de policia (per això avui en dia això ens sembla tan utòpic), perquè les classes aprofitarien la tenença d'armes per lluitar entre elles (com, de fet, ja va passar a la II Republica espanyola...). De totes maneres, quan ja s'ha dut a terme la revolució comunista, l'exèrcit i la policia poden desaparèixer, i el seu lloc és ocupat pel propi poble (com ja va passar a la Comuna, on tots els homes capaços de dur un arma van ser integrats en la Guardia Nacional).
c) La administració no ha de crear una xarxa de funcionaris que actuin com una elit privilegiada. Al contrari. Els funcionaris han de tenir un càrrec revocable en tot moment, i han de rebre el mateix sou que qualsevol obrer.
d) La esglèsia és una institució al servei de la oligarquía. És més: ella mateixa forma part de la oligarquía. Ha de desaparèixer o, com a mínim, estar separada de l'Estat i alhora controlada -sotmesa a- per aquest. No ha d'existir la escola religiosa, ni la possibilitat d'estudiar religió a les escoles publiques. L'Estat no ha de ser aconfesional, sinó laic.
e) S'ha d'abolir el parlamentarisme. Als Parlaments, o qualsevol equivalent, els polítics només hi van a xerrar per enganyar al poble. Com deia Lenin, quan els polítics van al parlament, ja ho tenen tot absolutament parlat. És a dir, quan comença una sessió, els partits polítics ja han acordat els seus vots, i tots els escons saben que fer. Per això, al Parlament -o equivalent- només s'hi va a parlar per enganyar al poble i guanyar vots. És una institució inutil (bé, de fet es util...però pels explotadors), i ha de desapareixer, i amb ell els privilegis dels parlamentaris. Però (MOLT IMPORTANT): amb la desaparició del parlamentarisme, no s'esvaeix la democracia!! Al contrari, s'ha de substituir per una representativitat de la població molt més propera (a través de les assamblees de barri, o dels consells obrers, per exemple). Us posaré un exemple de com funciona la representació del poble a una democracia popular: a Cuba, per exemple, La Asamblea Nacional del Poder Popular, només es reuneix uns cops a l'any. Per què? Perque no té necessitat de xerrar tant, ja que no ha d'engatusar al poble. El que fa és redactar lleis, els membres de la Asamblea aporten el seu gra de sorra, i després les lleis són portades a les universitats del país i als barris, perquè la gent directament digui que li sembla bé i que no. Al cap d'un temps es fa una sessió de la Asamblea on es voten totes les lleis, ja acordades pels membres i també per la població...resultat: sempre s'aproven per unanimitat. Res de parlar, res d'enganyar. Només redactar lleis, debatre-les (també amb la població) i aprovar-les totes de cop. Fàcil, eh?
f) El poder judicial ha d'estar totalment subordinat als interessos de la classe treballadora, i no pas de la burgesia, com passa avui en dia. Als estats capitalistes del món, la justicia s'utilitza per reprimir al poble (i també, per tant, als moviments comunistes, com passa a la Republica Txeca o a Polònia). Els jutges han de ser escollits per ciutadans, i no per partits polítics.
g) La partitocracia ha de desaparèixer. Les eleccions, amb les seves corresponents campanyes electorals, no són més que una despesa futil de diner i de temps, en la que es manipula al poble amb paraules, eslogans, mitins, cartells, videos...i guanya qui més diners té. A l'Estat socialista, només hi pot existir un partit, el comunista, que no té un paper nominal, sinó testimonial. El partit és l'estat, però no participa en les eleccions, a les que es pot presentar qualsevol ciutadà, tingui la professió que tingui, i estigui o no apuntat al partit. A les eleccions a les assamblees del barri, poble, etc., no es voten programes polítics, o partits, o campanyes, sinó idees de persones particulars, a mà alçada.
h) La propietat dels mitjans de producció i comunicació ha de passar a mans de la classe obrera, que els ha de fer servir en benefici de la societat en el seu conjunt.
i) S'han de col·lectivitzar les terres, que passaran a ser propietat del Partit, del proletariat, de l'Estat.
Així doncs, aquests són els punts bàsics per construir "el que ha de venir" després de la revolució comunista. La "democracia", tal i com la coneixem avui en dia, ha de ser immediatament substituida per una nova estructura política que ha de tenir, com a mínim, les característiques que acabo d'esmentar.
EL QUE VA SUCCEIR A LA UNIÓ SOVIÈTICA
La revolució russa de 1917 es va donar en un context molt peculiar, ja que, en principi, el comunisme és el sistema polític, econòmic i social que ve després del capitalisme.
Però no va ser aquest el cas: la Rússia de 1917 era més aviat un pais agrari, en la que sobrevivia encara el règim feudal. Estava governat per una èlit aristocràtica (això és, l'emperador, l'esglèsia ortodoxa i els nobles), i la industrialització només havia començat, parcialment, a Sant Petersburg (Petrograd, en aquell llavors) i a Moscú.
La revolució en aquest pais agrari, doncs, es va poder dur a terme gràcies a la adaptació teoria del marxisme el·laborada per Vladimir Illich Lenin (marxisme-leninisme) i també gràcies a la voluntat i a la capacitat de direcció dels obrers dels centres industrials de Petrograd i Moscú.
La revolució, com tots sabem, va triomfar, i Rússia es va convertir en un país comunista, que immediatament es va trobar submergit en una guerra civil, amb una economia precaria i en un context poc afortunat, amb la Primera Guerra Mundial encara en marxa.
El primer sistema econòmic que es va aplicar a la Rússia socialista, va ser l'anomenat comunisme de guerra; un sistema realment dur, poc comunista, tot i el nom, i amb tota seguretat sorgit degut a la situació bèl·lica que vivia el país.
Un cop acabada la Guerra Civil, al 1922, i arrel de les protestes de nombrosos sectors de la població -entre els quals hi havia fidels bolxevics descontents per la duresa del sistema econòmic imperant-, Lenin va substituir el comunisme de guerra per la "Nova Política Econòmica (NPE)", que recorda molt a la obertura parcial de la economia que es va donar a la Republica Popular Xinesa a finals dels anys '70.
En efecte. Lenin va instaurar a Rússia un socialisme de mercat, que permitia la existencia d'un mercat local i de la propietat privada dels excedents agricoles, que eren venuts en aquest.
Així doncs, als inicis, Rússia semblava adaptar-se bé al comunisme. La política s'organitzava des de la base, a través dels consells obrers (soviets), la economia estava estructurada temporalment dins de l'anomenat socialisme de mercat, mentres es preparava el primer Pla Quinquenal, i les relacions diplomatiques de Rússia -i immediatament de la URSS- s'anaven estabilitzant.
Tot el problema va començar quan, a partir de 1928, Iosif Stalin va pujar al poder, després d'una hàbil (tot s'ha de dir) política per aconseguir el poder. Aquesta va consistir en la col·locació, des del seu càrrec de Secretari General del Partit Comunista de la Unió Soviètica (PCUS) d'elements que li eren favorables, i al divisió dels seus enemics per tal de guanyar-los un per un.
No tinc intenció d'allargar gaire més això, així que em saltaré el tema de la pujada al poder d'Stalin, i aniré a l'important: la seva política.
El periode en el que Stalin va ésser al poder (estalinisme), va estar marcat per un fortíssim creixement econòmic, com molts s'han encarregat de recordar. El que passa és que aquest creixement econòmic ni va mantenir-se fidel als principis del marxisme, ni va ésser uniforme, ni va traduir-se en una qualitat de vida millor de la població.
La ideología marxista (o més aviat, marxista-leninista) va ser fortament destrossada, humillada i revisada durant el periode en el que Stalin va dirigir la Unió Soviètica, això és, des del 1928 fins al 1953.
Anem per parts. La teoría de Marx estableix que, si bé el Partit Comunista ha de ser el "guia" de la Revolució i després de la democracia popular, aquest ha de ser controlat pels obrers, en aliança amb els camperols.
Però no va ser aquest el cas a la URSS, ja que amb el temps es va anar formant una complicada burocracia que, lluny d'acabar amb les classes socials, en va crear una de nova: nomenklatura.
La aparició d'aquesta nova classe social, formada pels membres del PCUS encarregats de "dirigir" el país, explica en part la caiguda del règim soviètic, i per tant cal que li dediquem una atenció especial.
El Partit Comunista ha de dirigir, en efecte, la revolució i el projecte posterior a aquesta. Però el Partit ha d'estar, alhora, controlat pel poble, per la classe obrera en aliança amb els camperols. És a dir, que ha de ser dirigit des de la base.
Val a dir que aquest no va ser el cas de la Unió Soviètica, on el Partit era controlat des d'amunt. És a dir: un funcionari qualsevol podia anomenar (i destituir en qualsevol moment) un funcionari de rang menor. De manera que Stalin podia nomenar i substituir a gairebé qualsevol, i així baixant.
Això va establir una serie d'aliances dins del Partit en les que el més important era la lleialtat al funcionari que t'havia possat en el teu càrrec, car aquest et podia destituir en qualsevol moment.
Així, el poble va perdre la veu i va quedar en mans d'una teranyina burocràtica que es movia segons els seus propis interessos i no pas pels del poble.
La primera degeneració de la teoria marxista a la URSS,criticada fortament per Lenin ja al 1922 -tot i que no la unica- va ser la creació d'una nova classe social anomenada "nomenklatura", que estava formada pels membres del PCUS entre els quals s'establien complexes rel·lacions de fidelitat que recorden més al feudalisme que no pas al comunisme escrit en la teoria de Marx.
El segon problema de la URSS va ser l'imperialisme de Rússia dins d'aquesta, seguint la tendencia que ja s'havia mantingut dins de l'Imperi Rus abans de 1917.
Dins de la Unió Soviètica, i especialment durant el periode de l'Stalin (tot i ser aquest georgià), es va viure un procés de russificació (impossició de la llengua i cultura russes) en els diferents pobles de la Unió, procés que va ser especialment cruel a Ucraïna.
Aquesta política imperialista xoca frontalment amb el respecte al drets dels pobles a la autodeterminació i a la tenença de la seva cultura propia, un dret que havia defensat Lenin en el llibre "El dret dels pobles a la autodeterminació" i també en el seu testament.
Un altra defecte de la Unió Soviètica va ser la seva economia extremadament centralitzada:
Està clar que la economia comunista ha de ser controlada per l'Estat (Partit), que té la propietat dels mitjans de producció. Però aquesta política ha de ser progressivament substituida per les cooperatives i altres formes de descentralització econòmica. Recordem que l'objectiu final de la democracia popular és l'arribada a la societat socialista.
La societat socialista no es pot aconseguir si la economia i la política es centralitzen cada cop més, com va passar a la URSS. Fixeu-vos-hi: al 1993 va caure el país i amb ell tot el sistema econòmic, polític i social que hi havia instal·lat. Ni socialisme ni res: capitalisme. Per què? Perque no s'havia descentralitzat res.
Un error fonamental a la URSS va ser mantenir una centralització excessiva de tots els àmbits de la vida, i una planificació brutal d'aquests, en contraposició amb la teoria marxista, que estableix que l'Estat comunista s'ha d'anar fonent lentament fins a arribar a la societat socialista autogestionada. Potser els soviètics haurien d'haver llegit una mica més a Marx, Engels i a Lenin!
La planificació centralista mantinguda durant tota la etapa soviètica va desembocar en el quart error de la URSS: la escassa diversificació de la economia, que va acabar produint el col·lapse d'aquesta.
Els Plans Quinquenals es van centrar massa en la industria pesada, com també va passar a Corea del Nord, i quan aquesta va començar a ser substituida pel sector serveis a tot el món, la URSS, al igual que Corea del Nord, es va trobar amb que no podia seguir el ritme als països capitalistes.
A la URSS, no es van aconseguir els objectius agricoles marcats, i el sector serveis va ser marginat. La industria pesada va passar per davant de tot, i quan la URSS va caure, els països de l'Europa de l'Est i Rússia es van trobar amb que tenien industria pesada, industria pesada i industria pesada...i poc modernitzada.
Encara sort que la Republica Popular Xinesa no va cedir al xantatge de Stalin, que condicionava la seva ajuda a que la Xina donés prioritat absoluta al desenvolupament de la industria pesada. Mao (no sóc maoista, però aquí l'haig d'aplaudir) va veure que el seu país era fonamentalment agrícola, i que no podia basar la seva economia en la industria pesada. Punt pels xinesos!
Bé, tampoc pretenc fer una monografía del tema, sinó una guía bàsica perque qualsevol pugui entendre per què el comunisme és una opció de futur i que va passar a la URSS, país on es va aplicar per primera vegada -a nivell estatal- el marxisme-leninisme.
Així doncs, aniré acabant, amb un resum, i espero que el meu escrit us hagi servit com a orientació i que, a partir d'aquí, pogueu anar investigant per vosaltres mateixos tot plegat.
EN RESUM
El comunisme és una ideología relativament jove, que s'ha aplicat a uns quants països i ha demostrat ser millor a cada país nou on s'aplica. Així Cuba és infinitament millor que la URSS, però sensiblement pitjor del que hauria de ser l'Estat proletari model, al que esperem arribar en un futur.
La Unió Soviètica, lloc on es va aplicar per primer cop a l'història el comunisme a un nivell estatal, va fracassar. Però amb ella no ho va fer tota la teoría.
Els errors fonamentals que es van cometre a la URSS són: burocratització excessiva (la burocracia no es pot eliminar, però si s'ha de reduir, com van recordar milions de cops figures com el "Che", Marx o Lenin) i creació d'una classe social encarregada de dirigir l'Estat, que va acabar actuant en el seu propi benefici i no en el del poble; centralització prolongada de la vida política, econòmica i social, en contraposició amb l'establert als escrits de Marx i de Lenin i amb la pràctica de la Comuna de Paris, que va servir d'inspiració al primer per dibuixar el que seria la dictadura del proletariat; imperialisme rus dins de la URSS, que va intentar impossar la seva llengua i cultura als demés països, provocant el rebuig de la població d'aquests, i en especial dels ucraïnesos.
Altres errors de la Unió Soviètica podrien ser la seva nula preocupació ambiental; la tenença d'un exèrcit, policía i serveis secrets; la consideració de la "patria" com quelcom sagrat, en comptes de la consideració d'aquesta com a eina de repressió contra la burgesia; la escassa diversificació de la economia, probablement degut a que va quedar en mans de la complicadíssima teranyina burocràtica del PCUS.
CONCLUSIONS
No m'estranyaria gens que, arrel d'aquest article, algú gosés titllar-me de "revisionista" o de "anarquista encobert", com de fet més d'un ha fet en alguna ocasió.
El fet és que jo no sóc ni una cosa ni l'altra, ja que als "trotskistes" i "revisionistes" en general els considero aliats de la burgesia perque la seva metodología no violenta i entrista reforça, segons crec, el sistema establert. Els anarquistes, per la seva banda, són tan aliats de la burgesia com els trotskistes, perquè el seu model de destrucció de l'estat es una utopia molt kautskiana.
L'Estat ha d'ésser destruit, en efecte, però posteriorment substituit per la dictadura del proletariat, que s'ha d'anar fonent gradualment (cosa que no va passar, ni van deixar que passés, a la URSS).
Jo sóc marxista. Però marxista pur. La Unió Soviètica va destrossar al marxisme, i l'estalinisme és fa seguidisme del capitalisme, com el trotskisme, el maoisme i l'anarquisme, perquè acaba desembocant en ell, com ens va demostrar la URSS o l'aperturisme de la Xina i Vietnam.
Per tant: tornem als orígens. Anem al que realment van dir Marx, Engels i Lenin i readaptem-ho a cada país i al segle XXI. No cal inventar rés, ni tampoc "reformar": només anar als origens, a la teoría de debò, sense invents. Allà hi ha la perfecció, el sistema polític, econòmic i social darrer.
Quan escolto alguna d'aquestes frases, no puc evitar dir al meu interlocutor que està equivocat, que no es pot associar una experiencia històrica amb la teoria en sí, perquè és un error enorme.
La aplicació, o més aviat les aplicacions, que s'han fet des del 1871 del comunisme han sigut moltes i molt variades. Des del socialisme auto-organitzat i extremadament descentralitzat de la Republica Soviètica de Baviera o de la Russia socialista (1917-22), passant per l'estalinisme de la Unió Soviètica (1922-92), el maoísme de la Republica Popular Xinesa (1949-actualitat) o la socialització parcial de la Bielorrusia post-soviètica, per possar uns pocs exemples.
Com podeu veure, el comunisme es pot aplicar d'un munt de maneres diferents. No és pas una teoria homogenea, sinó tot el contrari.
Així doncs, per poder construir el socialisme del segle XXI, el sistema polític i econòmic darrer, cal que tornem al marxisme-leninisme pur i l'adaptem al context actual i diferent de cada país; cal que descobrim que es va fer malament a la URSS estalinista o a la RP Xinesa maoísta, i cal que tornem a començar.
De cap de les maneres podem rendir-nos i acceptar el capitalisme com el "mal menor", ni molt menys podem o hem de crear noves formes de socialisme, senzillament perquè el socialisme perfecte ja està creat, va ser formulat per Marx, Engels i Lenin, i només cal que se l'adapti al segle XXI i a la situació particular de cada país.
Hem de superar la deformació que el socialisme va experimentar a la Unió Soviètica i als països del seu camp d'influencia, com la Republica Democràtica Alemanya. Hem d'esborrar de les nostres ments la mala aplicació de la teoria marxista al Vietnam o Cambotja i, acte seguit, cal que tornem a començar de nou.
Per fer això, el primer que cal fer és analitzar els punts principals que van diferir de la teoria marxista original en la seva aplicació a la URSS o a la RP Xinesa. Hem de tornar als origens.
La societat capitalista en la que vivim no deixa espai a la veritat, i distorsiona constantment la realitat sobre la teoria socialista, ja sigui a l'escola, al carrer, a la televisió o a internet. Els ciutadans i les ciutadanes de Catalunya, d'Europa i del món occidental en general no tenen gairebé cap coneixement sobre què és el socialisme, perquè aquesta mena de coses no tenen cabuda en una societat en la que els interessos van abans que res. I ara interessa mantenir la societat de consum, sembla ser.
Així doncs, aquells que estan interessats en sapiguer la veritat sobre la ideología socialista, han de recorrer a internet.
Jo, tot i ser conscient de la no molt alta activitat que té el meu blog en quant a nombre de visites, espero que l'escrit que deixo aquí serveixi algun dia d'il·lustració per algun ciutadà desitjós de coneixements.
L'article està fet com a resum. Resum de què és el comunisme, on es va aplicar, com, quan i per què, i també sobre què podem fer per tornar als origens i per què és necessari fer-ho. Potser és una mica llarg, però esque hi ha massa coses que se'ns amaguen, i són coses que cal explicar.
Jo no sóc un expert en economía. Tampoc en política, ni en història. De fet, només soc un ciutadà que ha obert els ulls i s'ha informat, i ara vol compartir la informació recol·lectada durant mesos i posteriorment enmagatzemada al seu cervell, d'on necessita sortir per tenir alguna utilitat.
Bé, no m'allargaré més. Som-hi.
EL COMUNISME: UNA IDEA EN CONSTRUCCIÓ
El socialisme, que d'ara en endavant anomenaré comunisme, ja que m'agrada dir les coses pel seu nom, és una teoria relativament jove, i encara imperfecte.
Tots sabem que de la teoria inicial a la aplicació perfecte, si és que això existeix, hi ha un bon tros, i cal temps per arribar-hi.
Sembla ser que avui ens volen vendre que el capitalisme va ser una ideologia que va sorgir de cop i volta, va triomfar, i ara s'ha de mantenir per saecula saeculorum. Però no és així. Abans d'arribar al capitalisme d'ara (que, per cert, també té grans diferencies, o sinó mireu el neolliberalisme americà i la socialdemocràcia europea), es va tenir que passar per un munt de periodes de prova...entre els quals n'hi va haver de molt desgraciats i esgarrifosos.
Sí, senyors. La aplicació del comunisme a Russia, des del 1917, i al conjunt de la Unió Soviètica des del 1922, va ser el primer gran intent de provar la teoria en tot un pais. Abans ja hi havia hagut intents més petits, locals, com la Comuna de Paris o la RS de Baviera, per no esmentar d'altres. Però res tan gran.
Crec que no cal recordar que l'intent comunista de la URSS va ser un desastre. Prova d'això és que avui en dia ja no existeix.
Però potser seria convenient fer memoria als qui avui en dia s'atreveixen a recordar hora sí i hora també que "la URSS va fallar" que el capitalisme va fallar també un munt de cops abans de poder ser aplicat definitivament. I va passar per moltes etapes diferents, algunes d'elles fosques, com ja he dit.
Només hem de tirar enrere, cap al 1789, quan es va donar la famosa revolució francesa. Un parell d'anys més tard es va proclamar la I Republica, que als propis francesos no va agradar gaire...ja que la seva característica més destacada va ser el terror.
O què me'n diuen de la maravellosa "democracia" que governa els Estats Units d'Amèrica des de l'any de la seva creació? Des del primer moment es van possar a conquerir territoris, a comerciar amb esclaus, a explotar al poble.
I que n'hem de pensar, de les duríssimes condicions polítiques i socials dels països europeus durant la Primera Revolució Industrial? Aquelles condicions avui en dia serien inacceptables...però va caldre passar-hi per arribar al capitalisme actual.
I amb el comunisme, igual. Va haver-hi un intent, que va resultar fallit, però se n'ha d'extreure conclusions, arreglar els problemes que van sorgir arrel de la seva aplicació i cal començar de nou. Rendir-se seria una bajanada, en aquesta situació.
Tornem als inicis de la teoria marxista. Podem establir, com a data inicial, el 1848, any en el que es va publicar el Manifest Comunista, elaborat per Marx i Engels.
Es tracta d'un text amb una importancia enorme, car en ell van quedar escrits els fonaments del marxisme, i per tant del veritable comunisme, el que està destinat a triomfar. Allà es va aclarir què era el comunisme, com es tenia que dur a terme la revolució, què s'havia d'instaurar després i quin era l'objectiu final de tot plegat.
Així doncs, al 1848, fa 161 anys, vem poder ser conscients de manera definitiva de quin era l'objectiu dels treballadors, i la unica manera de viure la vida d'una forma justa: alliberar-se de les cadenes del treball assalariat, a través de la revolució violenta i el posterior establiment de la democracia popular, que havia de dur, finalment, a la societat socialista.
Tot i així, no es va poder aclarir de cap de les maneres com tenia que ser, realment, la democracia popular, o dictadura del proletariat, o en definitiva la institució que s'havia d'establir després de la revolució violenta duta a terme pel proletariat. Senzillament perque la teoria no sempre pot tenir-ho tot clar i/o correcte. A vegades cal esperar a la pràctica per veure com va això o com va allò, o per comprovar si una cosa és correcte o cal millorar-la. Empirisme pur i dur.
Així doncs, van haver de transcorrer uns quants anys perque els comunistes poguessin presenciar una revolució socialista de debò i l'establiment "del que havia de venir després".
Tot això va passar al 1871, a Paris, sota l'atenta mirada de Karl Marx, qui va analitzar tots els succesos i en va extreure les conclussions oportunes.
En efecte: a partir de la fallida, però impressionant, experiencia de la Comuna de Paris, Marx va poder deixar escrit com havia de ser la democracia popular, o dictadura del proletariat, o periode de transició cap a la definitiva societat socialista.
Fem una reculada en el temps i vegem que va passar a la capital francesa l'any 1871:
Al 1870 els prussians havien guanyat de forma definitiva a l'Imperi de Napoleó III, qui havia sigut derrotat a la batalla de Sedan.
Després de la victoria de Prússia, es va proclamar la III Republica francesa. Tot i així, els prussians no es van quedar contents i van seguir avançant, fins a la capital, on es van instal·lar.
L'assetjamant prussià a la capital i la insostenible explotació del proletariat que es donava a la III Republica (recordem que fins i tot la més democràtica de les republiques és una institució que té com a unic fi la explotació de la classe treballadora, més tard veurem per què), van acabar duent als obrers de Paris a revoltar-se.
L'Exèrcit francès va ser expulsat de la capital, al igual que el prussià, i tots els homes capaços d'empunyar un arma van ésser integrats en les files de la Guardia Nacional.
Els canons de Montmartre van ser requisats. Els sous de tots els funcionaris de Paris es van reduir, de forma que estiguessin igualats als de qualsevol obrer del pais. Els jutges van perdre la seva irrevocabilitat i van passar a ésser escollits pel poble. L'Exèrcit i la policia, eines de repressió de l'estat burgès, van desaparèixer, siguent substituits per la Guardia Nacional, que estava integrada per tots els homes de Paris, com ja he dit. Es va separar l'esglèsia de les escoles, de la administració. Es van dur a terme tota mena de mesures encaminades a millorar la situació social de la població (com la gratuïtat dels llibres escolars que es va establir en alguns 'arrondissements').
Tot això, recordem-ho de nou, sota l'atenta mirada de Marx.
La Comuna va ser vençuda després de lluitar heroicament durant un curt periode de temps i, un cop acabada, Marx la va poder analitzar, valorant les coses bones i les dolentes i aclarint d'una vegada per totes com havia de ser la dictadura del proletariat.
Abans que res, cal dir que, dins dels errors de la Comuna de Paris destaca el de no haver acabat del tot amb la democracia burgesa. En part perque encara romania el record de la I Republica, i les seves execucions probablement. Per això es varen conservar les eleccions i les institucions propies de la democracia anteriorment esmentada, i no es va avançar del tot cap a la democracia del poble, en aquest sentit, ni tampoc es va dur a terme cap actitut realment radical. Tot es va fer dins del marc de la legalitat burgesa.
Però bé, Marx va establir, com recorda Lenin en el seu maravellós llibre "L'Estat i la Revolució", una serie de punts que serien indispensables per convertir la democracia burgesa en popular, després de la revolució violenta del proletariat, a qualsevol pais:
a) L'Estat és fruit de la contradicció i lluita entre les classes de la nostra societat. Una minoria privilegiada (la burgesia) té la propietat dels mitjans de producció i comunicació. Per acabar amb la lluita de classes, la minoria privilegiada va crear l'estat, amb la finalitat d'impossar la seva voluntat sobre la classe oprimida (proletariat). Cal acabar amb l'Estat tal i com l'entenem avui en dia, ja que és l'eina de la que es serveix la burgesia per explotar al poble. En el lloc de l'Estat no ha de romandre-hi un buit, sinó que s'ha de substituir per un altre mena d'Estat...el dels treballadors.
b) L'Exèrcit i la policia són instruments al servei de l'elit explotadora, que els utilitza per reprimir a la classe treballadora. En una societat capitalista, el poble no pot exercir les funcions d'exèrcit i de policia (per això avui en dia això ens sembla tan utòpic), perquè les classes aprofitarien la tenença d'armes per lluitar entre elles (com, de fet, ja va passar a la II Republica espanyola...). De totes maneres, quan ja s'ha dut a terme la revolució comunista, l'exèrcit i la policia poden desaparèixer, i el seu lloc és ocupat pel propi poble (com ja va passar a la Comuna, on tots els homes capaços de dur un arma van ser integrats en la Guardia Nacional).
c) La administració no ha de crear una xarxa de funcionaris que actuin com una elit privilegiada. Al contrari. Els funcionaris han de tenir un càrrec revocable en tot moment, i han de rebre el mateix sou que qualsevol obrer.
d) La esglèsia és una institució al servei de la oligarquía. És més: ella mateixa forma part de la oligarquía. Ha de desaparèixer o, com a mínim, estar separada de l'Estat i alhora controlada -sotmesa a- per aquest. No ha d'existir la escola religiosa, ni la possibilitat d'estudiar religió a les escoles publiques. L'Estat no ha de ser aconfesional, sinó laic.
e) S'ha d'abolir el parlamentarisme. Als Parlaments, o qualsevol equivalent, els polítics només hi van a xerrar per enganyar al poble. Com deia Lenin, quan els polítics van al parlament, ja ho tenen tot absolutament parlat. És a dir, quan comença una sessió, els partits polítics ja han acordat els seus vots, i tots els escons saben que fer. Per això, al Parlament -o equivalent- només s'hi va a parlar per enganyar al poble i guanyar vots. És una institució inutil (bé, de fet es util...però pels explotadors), i ha de desapareixer, i amb ell els privilegis dels parlamentaris. Però (MOLT IMPORTANT): amb la desaparició del parlamentarisme, no s'esvaeix la democracia!! Al contrari, s'ha de substituir per una representativitat de la població molt més propera (a través de les assamblees de barri, o dels consells obrers, per exemple). Us posaré un exemple de com funciona la representació del poble a una democracia popular: a Cuba, per exemple, La Asamblea Nacional del Poder Popular, només es reuneix uns cops a l'any. Per què? Perque no té necessitat de xerrar tant, ja que no ha d'engatusar al poble. El que fa és redactar lleis, els membres de la Asamblea aporten el seu gra de sorra, i després les lleis són portades a les universitats del país i als barris, perquè la gent directament digui que li sembla bé i que no. Al cap d'un temps es fa una sessió de la Asamblea on es voten totes les lleis, ja acordades pels membres i també per la població...resultat: sempre s'aproven per unanimitat. Res de parlar, res d'enganyar. Només redactar lleis, debatre-les (també amb la població) i aprovar-les totes de cop. Fàcil, eh?
f) El poder judicial ha d'estar totalment subordinat als interessos de la classe treballadora, i no pas de la burgesia, com passa avui en dia. Als estats capitalistes del món, la justicia s'utilitza per reprimir al poble (i també, per tant, als moviments comunistes, com passa a la Republica Txeca o a Polònia). Els jutges han de ser escollits per ciutadans, i no per partits polítics.
g) La partitocracia ha de desaparèixer. Les eleccions, amb les seves corresponents campanyes electorals, no són més que una despesa futil de diner i de temps, en la que es manipula al poble amb paraules, eslogans, mitins, cartells, videos...i guanya qui més diners té. A l'Estat socialista, només hi pot existir un partit, el comunista, que no té un paper nominal, sinó testimonial. El partit és l'estat, però no participa en les eleccions, a les que es pot presentar qualsevol ciutadà, tingui la professió que tingui, i estigui o no apuntat al partit. A les eleccions a les assamblees del barri, poble, etc., no es voten programes polítics, o partits, o campanyes, sinó idees de persones particulars, a mà alçada.
h) La propietat dels mitjans de producció i comunicació ha de passar a mans de la classe obrera, que els ha de fer servir en benefici de la societat en el seu conjunt.
i) S'han de col·lectivitzar les terres, que passaran a ser propietat del Partit, del proletariat, de l'Estat.
Així doncs, aquests són els punts bàsics per construir "el que ha de venir" després de la revolució comunista. La "democracia", tal i com la coneixem avui en dia, ha de ser immediatament substituida per una nova estructura política que ha de tenir, com a mínim, les característiques que acabo d'esmentar.
EL QUE VA SUCCEIR A LA UNIÓ SOVIÈTICA
La revolució russa de 1917 es va donar en un context molt peculiar, ja que, en principi, el comunisme és el sistema polític, econòmic i social que ve després del capitalisme.
Però no va ser aquest el cas: la Rússia de 1917 era més aviat un pais agrari, en la que sobrevivia encara el règim feudal. Estava governat per una èlit aristocràtica (això és, l'emperador, l'esglèsia ortodoxa i els nobles), i la industrialització només havia començat, parcialment, a Sant Petersburg (Petrograd, en aquell llavors) i a Moscú.
La revolució en aquest pais agrari, doncs, es va poder dur a terme gràcies a la adaptació teoria del marxisme el·laborada per Vladimir Illich Lenin (marxisme-leninisme) i també gràcies a la voluntat i a la capacitat de direcció dels obrers dels centres industrials de Petrograd i Moscú.
La revolució, com tots sabem, va triomfar, i Rússia es va convertir en un país comunista, que immediatament es va trobar submergit en una guerra civil, amb una economia precaria i en un context poc afortunat, amb la Primera Guerra Mundial encara en marxa.
El primer sistema econòmic que es va aplicar a la Rússia socialista, va ser l'anomenat comunisme de guerra; un sistema realment dur, poc comunista, tot i el nom, i amb tota seguretat sorgit degut a la situació bèl·lica que vivia el país.
Un cop acabada la Guerra Civil, al 1922, i arrel de les protestes de nombrosos sectors de la població -entre els quals hi havia fidels bolxevics descontents per la duresa del sistema econòmic imperant-, Lenin va substituir el comunisme de guerra per la "Nova Política Econòmica (NPE)", que recorda molt a la obertura parcial de la economia que es va donar a la Republica Popular Xinesa a finals dels anys '70.
En efecte. Lenin va instaurar a Rússia un socialisme de mercat, que permitia la existencia d'un mercat local i de la propietat privada dels excedents agricoles, que eren venuts en aquest.
Així doncs, als inicis, Rússia semblava adaptar-se bé al comunisme. La política s'organitzava des de la base, a través dels consells obrers (soviets), la economia estava estructurada temporalment dins de l'anomenat socialisme de mercat, mentres es preparava el primer Pla Quinquenal, i les relacions diplomatiques de Rússia -i immediatament de la URSS- s'anaven estabilitzant.
Tot el problema va començar quan, a partir de 1928, Iosif Stalin va pujar al poder, després d'una hàbil (tot s'ha de dir) política per aconseguir el poder. Aquesta va consistir en la col·locació, des del seu càrrec de Secretari General del Partit Comunista de la Unió Soviètica (PCUS) d'elements que li eren favorables, i al divisió dels seus enemics per tal de guanyar-los un per un.
No tinc intenció d'allargar gaire més això, així que em saltaré el tema de la pujada al poder d'Stalin, i aniré a l'important: la seva política.
El periode en el que Stalin va ésser al poder (estalinisme), va estar marcat per un fortíssim creixement econòmic, com molts s'han encarregat de recordar. El que passa és que aquest creixement econòmic ni va mantenir-se fidel als principis del marxisme, ni va ésser uniforme, ni va traduir-se en una qualitat de vida millor de la població.
La ideología marxista (o més aviat, marxista-leninista) va ser fortament destrossada, humillada i revisada durant el periode en el que Stalin va dirigir la Unió Soviètica, això és, des del 1928 fins al 1953.
Anem per parts. La teoría de Marx estableix que, si bé el Partit Comunista ha de ser el "guia" de la Revolució i després de la democracia popular, aquest ha de ser controlat pels obrers, en aliança amb els camperols.
Però no va ser aquest el cas a la URSS, ja que amb el temps es va anar formant una complicada burocracia que, lluny d'acabar amb les classes socials, en va crear una de nova: nomenklatura.
La aparició d'aquesta nova classe social, formada pels membres del PCUS encarregats de "dirigir" el país, explica en part la caiguda del règim soviètic, i per tant cal que li dediquem una atenció especial.
El Partit Comunista ha de dirigir, en efecte, la revolució i el projecte posterior a aquesta. Però el Partit ha d'estar, alhora, controlat pel poble, per la classe obrera en aliança amb els camperols. És a dir, que ha de ser dirigit des de la base.
Val a dir que aquest no va ser el cas de la Unió Soviètica, on el Partit era controlat des d'amunt. És a dir: un funcionari qualsevol podia anomenar (i destituir en qualsevol moment) un funcionari de rang menor. De manera que Stalin podia nomenar i substituir a gairebé qualsevol, i així baixant.
Això va establir una serie d'aliances dins del Partit en les que el més important era la lleialtat al funcionari que t'havia possat en el teu càrrec, car aquest et podia destituir en qualsevol moment.
Així, el poble va perdre la veu i va quedar en mans d'una teranyina burocràtica que es movia segons els seus propis interessos i no pas pels del poble.
La primera degeneració de la teoria marxista a la URSS,criticada fortament per Lenin ja al 1922 -tot i que no la unica- va ser la creació d'una nova classe social anomenada "nomenklatura", que estava formada pels membres del PCUS entre els quals s'establien complexes rel·lacions de fidelitat que recorden més al feudalisme que no pas al comunisme escrit en la teoria de Marx.
El segon problema de la URSS va ser l'imperialisme de Rússia dins d'aquesta, seguint la tendencia que ja s'havia mantingut dins de l'Imperi Rus abans de 1917.
Dins de la Unió Soviètica, i especialment durant el periode de l'Stalin (tot i ser aquest georgià), es va viure un procés de russificació (impossició de la llengua i cultura russes) en els diferents pobles de la Unió, procés que va ser especialment cruel a Ucraïna.
Aquesta política imperialista xoca frontalment amb el respecte al drets dels pobles a la autodeterminació i a la tenença de la seva cultura propia, un dret que havia defensat Lenin en el llibre "El dret dels pobles a la autodeterminació" i també en el seu testament.
Un altra defecte de la Unió Soviètica va ser la seva economia extremadament centralitzada:
Està clar que la economia comunista ha de ser controlada per l'Estat (Partit), que té la propietat dels mitjans de producció. Però aquesta política ha de ser progressivament substituida per les cooperatives i altres formes de descentralització econòmica. Recordem que l'objectiu final de la democracia popular és l'arribada a la societat socialista.
La societat socialista no es pot aconseguir si la economia i la política es centralitzen cada cop més, com va passar a la URSS. Fixeu-vos-hi: al 1993 va caure el país i amb ell tot el sistema econòmic, polític i social que hi havia instal·lat. Ni socialisme ni res: capitalisme. Per què? Perque no s'havia descentralitzat res.
Un error fonamental a la URSS va ser mantenir una centralització excessiva de tots els àmbits de la vida, i una planificació brutal d'aquests, en contraposició amb la teoria marxista, que estableix que l'Estat comunista s'ha d'anar fonent lentament fins a arribar a la societat socialista autogestionada. Potser els soviètics haurien d'haver llegit una mica més a Marx, Engels i a Lenin!
La planificació centralista mantinguda durant tota la etapa soviètica va desembocar en el quart error de la URSS: la escassa diversificació de la economia, que va acabar produint el col·lapse d'aquesta.
Els Plans Quinquenals es van centrar massa en la industria pesada, com també va passar a Corea del Nord, i quan aquesta va començar a ser substituida pel sector serveis a tot el món, la URSS, al igual que Corea del Nord, es va trobar amb que no podia seguir el ritme als països capitalistes.
A la URSS, no es van aconseguir els objectius agricoles marcats, i el sector serveis va ser marginat. La industria pesada va passar per davant de tot, i quan la URSS va caure, els països de l'Europa de l'Est i Rússia es van trobar amb que tenien industria pesada, industria pesada i industria pesada...i poc modernitzada.
Encara sort que la Republica Popular Xinesa no va cedir al xantatge de Stalin, que condicionava la seva ajuda a que la Xina donés prioritat absoluta al desenvolupament de la industria pesada. Mao (no sóc maoista, però aquí l'haig d'aplaudir) va veure que el seu país era fonamentalment agrícola, i que no podia basar la seva economia en la industria pesada. Punt pels xinesos!
Bé, tampoc pretenc fer una monografía del tema, sinó una guía bàsica perque qualsevol pugui entendre per què el comunisme és una opció de futur i que va passar a la URSS, país on es va aplicar per primera vegada -a nivell estatal- el marxisme-leninisme.
Així doncs, aniré acabant, amb un resum, i espero que el meu escrit us hagi servit com a orientació i que, a partir d'aquí, pogueu anar investigant per vosaltres mateixos tot plegat.
EN RESUM
El comunisme és una ideología relativament jove, que s'ha aplicat a uns quants països i ha demostrat ser millor a cada país nou on s'aplica. Així Cuba és infinitament millor que la URSS, però sensiblement pitjor del que hauria de ser l'Estat proletari model, al que esperem arribar en un futur.
La Unió Soviètica, lloc on es va aplicar per primer cop a l'història el comunisme a un nivell estatal, va fracassar. Però amb ella no ho va fer tota la teoría.
Els errors fonamentals que es van cometre a la URSS són: burocratització excessiva (la burocracia no es pot eliminar, però si s'ha de reduir, com van recordar milions de cops figures com el "Che", Marx o Lenin) i creació d'una classe social encarregada de dirigir l'Estat, que va acabar actuant en el seu propi benefici i no en el del poble; centralització prolongada de la vida política, econòmica i social, en contraposició amb l'establert als escrits de Marx i de Lenin i amb la pràctica de la Comuna de Paris, que va servir d'inspiració al primer per dibuixar el que seria la dictadura del proletariat; imperialisme rus dins de la URSS, que va intentar impossar la seva llengua i cultura als demés països, provocant el rebuig de la població d'aquests, i en especial dels ucraïnesos.
Altres errors de la Unió Soviètica podrien ser la seva nula preocupació ambiental; la tenença d'un exèrcit, policía i serveis secrets; la consideració de la "patria" com quelcom sagrat, en comptes de la consideració d'aquesta com a eina de repressió contra la burgesia; la escassa diversificació de la economia, probablement degut a que va quedar en mans de la complicadíssima teranyina burocràtica del PCUS.
CONCLUSIONS
No m'estranyaria gens que, arrel d'aquest article, algú gosés titllar-me de "revisionista" o de "anarquista encobert", com de fet més d'un ha fet en alguna ocasió.
El fet és que jo no sóc ni una cosa ni l'altra, ja que als "trotskistes" i "revisionistes" en general els considero aliats de la burgesia perque la seva metodología no violenta i entrista reforça, segons crec, el sistema establert. Els anarquistes, per la seva banda, són tan aliats de la burgesia com els trotskistes, perquè el seu model de destrucció de l'estat es una utopia molt kautskiana.
L'Estat ha d'ésser destruit, en efecte, però posteriorment substituit per la dictadura del proletariat, que s'ha d'anar fonent gradualment (cosa que no va passar, ni van deixar que passés, a la URSS).
Jo sóc marxista. Però marxista pur. La Unió Soviètica va destrossar al marxisme, i l'estalinisme és fa seguidisme del capitalisme, com el trotskisme, el maoisme i l'anarquisme, perquè acaba desembocant en ell, com ens va demostrar la URSS o l'aperturisme de la Xina i Vietnam.
Per tant: tornem als orígens. Anem al que realment van dir Marx, Engels i Lenin i readaptem-ho a cada país i al segle XXI. No cal inventar rés, ni tampoc "reformar": només anar als origens, a la teoría de debò, sense invents. Allà hi ha la perfecció, el sistema polític, econòmic i social darrer.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
