Sobre la vida i la mort (I)

En una societat que lluita dia a dia per profunditzar en el seu coneixement sobre l'univers, la nanotecnologia, les matemàtiques, la física, la musica, la pintura, la literatura, és facilment oblidable el fet que s'ha de comprendre i analitzar de forma primordial: el de la realitat.

En un món massa ocupat per fixar-se en el més enllà i no pas en ell mateix, la vida i la mort, principis bàsics de la nostra existència, són ignorats sistemàticament per la "rao" humana.

-Si volem viure la vida amb plenitut, cal que comencem a entendre-la de forma total i absoluta, i no pas parcial, com hen anat fens fins ara. - dic jo.

-Quina importància té aprofundir en el nostra coneixement sobre la realitat, la vida i la mort si, de totes maneres, això no canviarà res?

-No canviarà, en efecte, la realitat mateixa. Però sí que pot alterar de manera substancial la nostra vida, i sempre a millor.

-Com és això? No ho entenc.

-Pocs són els éssers humans que aconsegueixen comprendre de forma definitiva per què són aquí i què els passarà després. Aquest buit de coneixement, enmig d'una societat que tot ho necessita saber, és extremadament perillós. De fet, la mort (i els efectes que aquesta té sobre la vida) han sigut utilitzats de forma reiterada per certs grups de poder per controlar el poble.

-Parles de la esglèsia?

-Parlo de la esglèsia o de qualsevol equivalent. La humanitat en conjunt no és capaç de veure la simplíssima resposta que s'amaga rere la mort i aquest buit és aprofitat per nombrosos grups per dominar-la. Qualsevol religió és una eina que es fa servir per sotmetre a un grup humà concret.

-Què hi ha, doncs, després de la mort?

-És ben simple. Segons l'ampliament conegut Albert Einstein, la materia i la energia no es creen en cap moment determinat, ni tampoc es destrueixen: només es transformen. La energia pot convertir-se en materia, i viceversa, però mai cap de les dues pot arribar a esvaïr-se. Quina conclussió en podem treure, d'això?

-Que la nostra materia sempre ha existit?

-En efecte. Amb "sempre" ens hem de referir a "des del Big Bang", ja que aquest esdeveniment és el punt de partida d'absolutament tot. Abans del Big Bang no existien ni espai, ni temps; no hi havia res. Després d'aquesta impresionant explossió, va començar la nostra existència, fins a dia d'avui i fins que l'Univers desaparegui, si és que finalment ho fa (queda per comprovar si la densitat total de la materia de l'univers és inferior, igual o superior a la densitat crítica. No sabem encara si la gravetat pot fer contraure de nou a l'univers).

-Així doncs, nosaltres vem ser creats fa més de 5.000 milions d'anys, i hem existit des d'aleshores?

-En efecte; aquesta és la deducció lògica si seguim les lleis que ha elaborat la física fins a dia d'avui.

-Però jo no recordo res abans d'aquesta vida...

-El nostre error fonamental a l'hora d'intentar comprendre la vida i la mort és deduir que la nostra existencia es limita a PENSAR. Error enorme: abans d'ésser humans, ja erem quelcom. Energia, àtoms, materia. Part d'altres animals, vegetals, de l'univers Ara creiem que, si no som capaços d'actuar de forma racional, no som res. Però de fet, nosaltres som els únics éssers capaços de pensar, de raonar, de fer servir la dialèctica.

-M'estàs dient, llavors, que la mort és un retorn al nostre estat normal?

-No és ben bé això. Els humans estem formats per àtoms, i tenim energia. Som materia. Aquesta materia es pot convertir en energia, i la nostra energia actual en materia. És una cosa molt enrebessada. De fet, quan anem al vàter, ja deixem anar una part de nosaltres. O quan tenim un fill. Hem d'aprendre a relativitzar la existencia.

-No estarem treient-li importància a un tema que, de fet, en té molta? Jo tinc por de patir després de la mort!

-No, de cap manera. Com ja he dit, nosaltres -d'una manera o una altre- existim des del Big Bang. D'això fa mils de milions d'anys tot i que, de fet, només fa unes quantes dècades que vivim com a éssers humans. Recordes res dels altres mils de milions d'anys que has, de facto, existit?

-Doncs...no. Només recordo coses de fa uns anys.

-La mort és un retorn a això. A no recordar, no pensar. El que havies fet els mils de milions d'anys anteriors a la teva existència actual, ho tornaràs a fer. No és més que això.

-Així doncs, puc deixar de tenir por a la mort?

-No deixaràs mai de tenir por a la mort. Fins i tot jo la tindré, o el més savi dels filòsofs. Inclus el més convençut dels físics, conscient de tot això que acabo de dir, estarà espantat quan s'hagi de morir. Tot això és degut a que la por a la mort té un orígen i una explicació biològiques i, per tant, no es pot evitar. Però el fet d'acceptar la mort, d'una vegada, com el que és (com el que sempre hem sapigut que és) ens ajudarà a canviar la nostra vida i a aprofitar-la millor.

-Però...i si en realitat té rao el cristianisme, i després hi ha un infern?

-I si té rao l'islam? I si té rao el judaisme? I si eren els habitants de la Grecia clàssica, els qui havien encertat? Si es dóna alguna d'aquestes situacions, estarem molt apretats a l'infern.